Ahir, en caure l’última fulla dels arbres, vam començar a sentir les notes d’un flautí: el flautí del mag Flautirorí, que ve cada any d’una terra molt i molt llunyana –on les muntanyes són tan altes com el campanar de Patraix i cada dia s’omplin de neu de dalt a baix– per fer caure a flocs les últimes sorpreses de l’any al Trenet. Del seu flautí brollava neu i més neu mentre uns ens hi rebolcàvem, altres ens la llançàvem, jugàvem a posar-nos la damunt del cap, a amagar-nos-hi, a fer-hi volantins i a amuntonar-la o a transportar-la amunt i avall per les muntanyes, damunt de les quals el mag Flautirorí ens va desvelar que als Reis d’Orient els havia agradat tant la nostra carta de desitjos fets gargots, que avui mateix vindrien a felicitar-nos a totes i a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada