En les accions més quotidianes i, aparentment, insignificants, rau l’essència de la vertadera educació respectuosa, aquella que observa, escolta i s’adapta a l’infant, als seus interessos i necessitats, i s'articula a partir d’aquests.
El desig dels infants per atényer el coneixement no entén d’horaris ni d’’àrees’, sinó que es manifesta en tot moment i és integral. No debades, la logicomatemàtica, el llenguatge, la música, les emocions... no són compartiments diferenciats, sinó estances interrelacionades que, en la primera infància, s’evidencien com el gran tot que són.
És per això que no té sentit esquarterar de manera artificial el temps dels infants ni tampoc interrompre els processos cognitius que, de manera espontània, els xiquets posen en marxa en qualsevol moment del dia. També, per descomptat, en aquells moments en què l’horari marca, però, «l’esmorzar», «la migdiada», etc.
Els horaris, doncs, han de ser encongibles o allargables segons el que ens expressen els infants a través de les seues mirades, jocs i, més avant, també per mitjà de les paraules.
Entendre que els horaris són merament orientatius i profundament flexibles, ens evita tensions i estrés innecessaris, tant als infants com als mestres; i, sobretot, ens permet gaudir de moments tan profitosos i emocionants com el que veieu a la foto, en què la caiguda d’un bol ple de pomes ha convertit l’esmorzar dels infants de 2-3 anys en un esclat de provatures i descobertes, les quals ens deixen entreveure com comença a créixer el seu incipient pensament matemàtic (agrupació i dispersió, discriminació i classificacions, quantificació...).
I, per a això, cal que tinguem el profund convenciment de com d’importants són aquests moments d’aprenentatge espontani, autònom i vivencial, i com d’important és que els aprofitem, no intervenint-hi ni interrompent-los, sinó quedant-nos en un segon pla.
La concentració i l’engrescament que mostren és la millor prova del gaudi que els produeix, i aquest ha de ser la nostra brúixola, la pedra angular a partir de la qual articulem els temps, els espais i els materials de l’escola.
Desfent la inèrcia que és l’adult el que transmet el coneixement i l’infant el que el ‘rep’, i donant peu que els xiquets, des de la primera infància, puguen seguir el seu desig innat de dirigir el propi aprenentatge, basat en la pròpia curiositat i alimentat per la satisfacció que senten en traçar i avançar en els seus propis camins cap al coneixement.
Ja esmorzarem, després, quan siga. Tant se val...
El desig dels infants per atényer el coneixement no entén d’horaris ni d’’àrees’, sinó que es manifesta en tot moment i és integral. No debades, la logicomatemàtica, el llenguatge, la música, les emocions... no són compartiments diferenciats, sinó estances interrelacionades que, en la primera infància, s’evidencien com el gran tot que són.
És per això que no té sentit esquarterar de manera artificial el temps dels infants ni tampoc interrompre els processos cognitius que, de manera espontània, els xiquets posen en marxa en qualsevol moment del dia. També, per descomptat, en aquells moments en què l’horari marca, però, «l’esmorzar», «la migdiada», etc.
Els horaris, doncs, han de ser encongibles o allargables segons el que ens expressen els infants a través de les seues mirades, jocs i, més avant, també per mitjà de les paraules.
Entendre que els horaris són merament orientatius i profundament flexibles, ens evita tensions i estrés innecessaris, tant als infants com als mestres; i, sobretot, ens permet gaudir de moments tan profitosos i emocionants com el que veieu a la foto, en què la caiguda d’un bol ple de pomes ha convertit l’esmorzar dels infants de 2-3 anys en un esclat de provatures i descobertes, les quals ens deixen entreveure com comença a créixer el seu incipient pensament matemàtic (agrupació i dispersió, discriminació i classificacions, quantificació...).
I, per a això, cal que tinguem el profund convenciment de com d’importants són aquests moments d’aprenentatge espontani, autònom i vivencial, i com d’important és que els aprofitem, no intervenint-hi ni interrompent-los, sinó quedant-nos en un segon pla.
La concentració i l’engrescament que mostren és la millor prova del gaudi que els produeix, i aquest ha de ser la nostra brúixola, la pedra angular a partir de la qual articulem els temps, els espais i els materials de l’escola.
Desfent la inèrcia que és l’adult el que transmet el coneixement i l’infant el que el ‘rep’, i donant peu que els xiquets, des de la primera infància, puguen seguir el seu desig innat de dirigir el propi aprenentatge, basat en la pròpia curiositat i alimentat per la satisfacció que senten en traçar i avançar en els seus propis camins cap al coneixement.
Ja esmorzarem, després, quan siga. Tant se val...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada