dilluns, 28 de gener de 2019

Què ocorre si 'deixem fer'?

Sovint, llegim i escrivim sobre el joc lliure, sobre l’observació i el respecte a la curiositat i la iniciativa dels infants, sobre confiar en ells i en la seua capacitat de desenvolupar-se, créixer i aprendre de manera natural… però, què vol dir realment això?
Doncs moltes coses, però, per exemple, aquesta que ara ens agradaria contar-vos:
Cada dia, a mitjan matí, Mariví ens porta a la classe l’esmorzar. Fruita i pa amb tomaca i orenga, pa amb oli i gomasi, carabassa torrada…
Els infants l’esperen amb moltes ganes, ja que, quan arriben a l'Escoleta, molts aguaiten a la cuina per vore i olorar el que està preparant.
L’altre dia, Celia estava jugant dins d’una caixa gran quan va vore que Mariví entrava a la classe amb la safata de l’esmorzar.
Celia tenia molta gana, però no volia que ningú li llevara la caixa, així que se les va enginyar per a acostar la caixa a la taula i, així, tindre-la ben propet mentre esmorzava.
A Berta, quan va vore la caixa, se li va encendre una llumeneta: va pujar damunt de la taula i va botar dins de la caixa. I ahí va començar tot. Un xiquet darrere de l’altre van imitar a Berta.
La mestra Amparo, que s’ho mirava tot des de ben prop, va omplir la caixa de coixins per tal d'impedir que els xiquets pogueren fer-se mal en la caiguda; i va posar una norma, també per evitar qualsevol tipus de perill: Ningú podia botar si hi havia algun altre xiquet encara dins la caixa.
I clar, com que calia esperar una miqueta fins que cada saltador isquera de la caixa, Mateu va decidir agafar una cadira i seure. Candela va fer el mateix, i després, Darío. En un tres i no res, ja s’havia fet una llarga cua de cadires i els infants esperaven ben còmodes el seu torn en una ‘grada’ improvisada. Mentre que arribava el seu torn, animaven l’amic o l’amiga que saltava cridant el seu nom.
I tot això, per què us ho contem? Perquè són infants d'a penes 2 anys, i, sense cap instrucció prèvia de l’adult, han construït de manera espontània un espai de joc complex i col·lectiu, han posat en funcionament aspectes socials (haver d’esperar el seu torn, animar als companys…) i han creat un desafiament motor (botar) que ha sorgit exclusivament del seu interés d’experimentar amb el cos. Sense indicacions de ningú, sinó des de la motivació pròpia, des de la necessitat de moviment i des del plaer de la superació viscut des del joc.
I en tot aquest procés, l'adult no ha fet res més que observar què estava passant, esperar i acompanyar els infants en el seu joc, intervenint només per acomodar l’espai (posant coixins) i establint la norma dels torns per evitar el perill que algun xiquet botara mentre n'hi haguera un altre dins de la caixa.
Però… tots els xiquets botaven? No, per descomptat que no. Hi ha infants ben atrevits, d’altres de més cautelosos, i d’altres que, passada una estoneta, ja s’hi animen, o no. I tant fa, perquè és així, i no passa absolutament res que hi haja infants que hi participen i d’altres que no.
Per què hauríem de voler que tots els xiquets feren el mateix en el mateix moment i en el mateix lloc? Quan parlem de respectar els ritmes i les maneres de cada infant per enfrontar-se a allò ‘nou’, ens referim, per exemple, a situacions com aquesta.
N'hi ha qui botava ben alt, d’altres que preferien seure en la taula primer i després fer un botet a la caixa amb el cul, d’altres que s’estimaven més quedar-se en la grada animant els companys, i d’altres, en canvi, que s’ho miraven des del racó dels contes i, de tant en tant, reien mentre feien una ullada a l’espectacle.
I què aprenem, els adults, de tot això? Que l’aprenentatge més ric, més motivador, més significatiu és el que naix dels infants mateixos, i que, a tothora, s'origina i es desenvolupa de manera natural, cosa que ens ha de fer adonar-nos que el nostre paper com a mestres ha de ser un altre al que tradicionalment coneixem i, insconscientment, sovint reproduïm.
I és que no es tracta d’organitzar el temps dels infants omplint-los-el d’activitats (ja siga fer una fitxa, treballar un concepte, dissenyar un circuit psicomotriu o plantejar un joc dirigit) i encaminant-los cap allò que volem que aprenguen. Cal, en canvi, que ens quedem en un segon plànol i els ‘deixem fer’ per tal d'esbrinar en quina fase del desenvolupament motor i cognitiu es troben, i quins són els seus interessos i necessitats en aquest moment.
I per a això no ens hem de guiar per programacions o currículums descontextualitzats i homogenis, sinó per l’observació del seu joc, de la seua curiositat i de les seues iniciatives, i pel que aquestes els porten a voler provar, aprendre, sentir, viure.
L’engrescament i el plaer que hi troben és més que evident, com també el profit, en tots els nivells (motriu, lingüístic, social, cognitiu…) que en trauen.
Repensem-ho i repensem-nos, mestres i educadors, i avançarem, trencant inèrcies, en el camí pedagògic de respecte a l'infant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada