El risc com a font d'aprenentatge

Com sabeu, una tempesta es va emportar la morera del pati a principi de curs.
Quin disgust, però quin últim dia més emocionant ens donà, vos en recordeu? De matí va ser tota la aventura arribar a les aules i, en acabant, van vindre els bombers, que ens deixaren pujar al camió, ens ensenyaren els tratges, les mànegues, el casc... Un comboi!

Després que aconseguírem arrossegar la morera fins a un racó (gràcies, pares i mares forçudes!), va vindre el podador, que va convertir el que havia sigut l'epicentre del pati durant vora 40 anys en… tronquets per a fer construccions, tamborets per fer barret, llenços per pintar-hi, peanes per a escodrinyar l'aula dels bebés... i en aquesta mena d’estructura que hem construït amb el banquet, el tronc principal de la morera i el tobogan que fa les delícies dels infants.

Reptar, fer equilibris, arrossegar-se per davall, amagar-s’hi, escalar… Això és, assumir riscos (que no perills), satisfer els xicotets desafiaments motrius que es plantegen, aprendre sobre la seua pròpia força, descobrir fins on poden arribar, desenvolupar les pròpies capacitats, avaluar les situacions per ells mateixos...

Trobarem a faltar l’ombreta que ens feia la morera a l’estiu, les fulles que li queien tremoloses a la tardor, els esglais que ens feia Paco quan s’hi enfilava, el cel verd que dibuixava cada primavera… però, tot i que de manera diferent, continua donant joc, molt de

joc, als infants, i, dins l’equip educatiu, ha donat lloc al debat i a la reflexió sobre l’equilibri entre la seguretat que cal que tinga qualsevol zona on hi hagen xiquets tan menuts, i la hiperprotecció en què caiem sovint fruit de la projecció de les nostres pròpies pors.

Unes pors (les de l’adult) que coarten la necessitats dels infants de provar i provar-se, i de desenvolupar per ells mateixos la capacitat de mesurar les pròpies capacitats i límits.

Observar-los i no intervindre si no és necessari, ens fa adonar-nos que, des de ben menuts, són prudentíssims i que no fan allò que senten que no poden fer. Deixem-los que continue sent així...

Confiar en ells, acompanyar-los en les seues descobertes i donar-los l’oportunitat de viure experiències de risc (controlat) és un esforç que ens costa assumir com a pares i com a mestres, i una tasca dificilíssima, però véncer la por que ens ho impedeix significa llevar del camí de l’infant un obstacle per al propi desenvolupament sa i segur.

I és que, per molt que ho intentàrem, mai no podríem eliminar al 100 % el risc; els infants el busquen, perquè és font d’aprenentatge, és avançar, és veure més enllà, però de nosaltres depén que aprenguen, a través de l’experiència, a calibrar-lo, a mesurar-lo, a detectar-lo, a avaluar-lo i a actuar-hi en conseqüència, responsablement, per ells mateixos.

I això val per al joc... i per a tota la vida.

I això no els ho podem demanar després... si no els ho permetem desenvolupar ara.

Tant de bo fóra tan senzill dir-ho com fer-ho, veritat? Per sort, cada dia ens ofereix la possibilitat d’intentar-ho, quedant-nos per a nosaltres eixos “cauràs” o “et faràs mal” quan no són necessaris i donant als infants l’oportunitat de córrer riscs adaptats a la seua edat en entorns segurs però, alhora, rics i desafiants.