La família de Claudia ens va portar uns cuquets (gràcies, família!), i nosaltres, ben pagats, eixíem cada dia a per fulles a la morera del parc. Els canviàvem les caques, els tréiem a passejar pel pati, els contàvem contes i també omplien les nostres converses de preguntes i hipòtesis… “ara començaran a fer el capoll”, “com serà la papallona?”, “tindrà colors?».
Tot anava com la seda (mai millor dit!) fins que, un matí, en aguaitar a la seua caixeta, vam vore que les formigues l’havien envaïda i els cucs… ja no es menejaven.
Una experiència que ens ha donat peu a cuidar (que tingueren sempre fulles, cura de no xafar-los quan els tréiem a passejar…), per a mirar quin havia fet caca i com (tot un hit ara a la classe) i també per començar a fer un lloc en les nostres paraules, en el nostre cap, al futur… des del concret i dels fins ara omnipresent ‘ara i ací’; per projectar allò que està per passar… i parlar, i també pintar, allò que està, que viu i deixa un dia de fer-ho…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada