Carta de comiat del curs 2021/2022

Al llarg del curs, a tot l’equip educatiu ens ha acompanyat una llibreta en què anotàvem, al vol, allò que observàvem del ser i l’estar de cada infant a l’escoleta, del seu joc, de les seues relacions, dels seus què, com i per què a les diverses propostes, experiències, etc. viscudes a l’escoleta.

Unes notes que, lligades amb el fil del temps, ens donen compte d’una manera preciosa i única per a cada infant, dels diversos processos de desenvolupament emocional, língüístic, motriu, cognitiu, relacional… que els infants han recorregut des del setembre.

Dijous passat, en les reunions de final de curs, vam fer a mans aquest relat d’allò (con)viscut a les mares i els pares.

Ben poc en quedarà a la memòria del infants, però, o precisament per això, escriure-ho i llegar-vos-ho és preservar eixe tresor tan gran que és la llavor i la sembra dels primers anys de la vida.

Un viatge a frec de terra i a flor de pell a què dijous vam posar punt i final mentre de la paret penjava… un cartell? Un anhel…

“Abraçats als records, el viatge no acaba, el viatge és tot just al punt de partida…”.

I amb els braços oberts a la memòria compartida, ens aplegàrem en acabant al pati, on ens esperava, després de dos anys, el soparet de pares i mares, banquet d’anècdotes amb què brindàrem, cantàrem bingo i riguérem a cor què vols mentre queia la nit i la foscor s’il·luminava amb l’emoció de imatges de Pata-xula. Les passejades de maletes amunt i avall, l’escalada de cada graó de l’autobús, la corredissa fins a la mar, la plantada de la bandera, el missatge entre les ones, l’espera entre l’arena.… La salada immensitat al nostre voltant, la dolça complicitat a cada instant.

A l’horitzó, la imaginació que feu créixer la història i la nit que va fondre realitat i somni en la memòria… d’aquesta i de tantes altres aventures compartides al llarg d’un curs, el 2021-2022, que mai no podrem oblidar.

Que curt i intens alhora, aquest viatge que, enguany més que mai, voldríem allargar per sempre. I és que és al final d’aquest curs que ha tornat a l’escola la normalitat que la COVID ens havia arrabassat. Que mai més hagem de reviure l’estranyesa de les mascaretes, les bambolles, les distàncies, les restriccions. Que per sempre més puguem gaudir de l’escola oberta, metafòricament i literalment, que tant ens estimem, la dels pares i mares dins de l’escoleta cada dia.

Sort que ens n’hem pogut rescabalar en els darrers mesos amb l’alenada de força i escalf que ens ha portat tornar al Trenet de sempre.

El d’entrar de matí i sentir l’oloreta del putxeret ja al foc, el de quedar-vos sempre que vulgueu (i, malauradament, pugueu) a l’escoleta a contar un conte o a mostrar-nos les petxinetes que vau arreplegar diumenge a la platja, el d’ai mare quina cridòria, el de com pot ser aquesta calma?, el de la potència de les baralles, el de l’entranyable tendresa, el d’acompanyar-nos a l’hortet, al teatre o allà on anem, el de les xarradetes al pati cada vesprada després d’un dia dur, així així o ben feliç a la faena, el de buscar a la vesprada per tooota l’escoleta la sabatilla perduda, el de descobrir que ens uneix l’afició de córrer, tocar la dolçaina o cuinar l’espardenyà ai a vore conta’m com la fas tu, el de, al capdavall, la transparència i la naturalitat de compartir famílies, mestres i infants, espai i temps, i complicitats.

Per conéixer-nos, per entendre’ns millor, i per descomptat, per agafar-nos de la mà per acompanyar el camí de descobertes i creixences dels vostres fills i filles.

Gràcies per la confiança i la implicació, famílies, en aquests dos anys tan a les palpentes, i… pel colofó tan bonic, emotiu i divertidíssim amb què ens sorprenguéreu dijous en les vostres actuacions.

L’escoleta fins als 18 no podrà ser, però res ens podria més feliç que eixa nova fornada de treneters que ens heu promés per cada nit que a l’escoleta! ;-)

Quina emoció vore de nou el pati de gom a gom de famílies… i d’il·lusió, tantíssima il·lusió congriada. Resplendia de nou el Trenet, i amb eixa llum clara de la unió per fi retrobada ens vam acomiadar, fins setembre els menuts, fins sempre els majors.

A vosaltres, els infants que enguany partiu, una abraçada plena d’estima… i un desig, el desig que, allà on aneu, pugueu continuar amerant-vos de joc, terra, carícies i somnis. Que siga un “puc!” ben plaent el que acompanye tots els aprenentatges que fareu a partir d’ara, i que mai no abandoneu la preciosa autenticitat de ser i expressar-vos com aquells qui sou.

Gràcies per l’alenada de curiositat, estima, energia i vida, tanta vida, que ens heu donat cada dia.