Els ninos són un més de la colleta, i és que els passegen, els fan dinarets, els abracen i cauen, també cauen.
Divendres, després d’un entropessó, a un infant se li va ocórrer posar-ne un davall la pica i rentar-lo. Es va fer un roglet al voltant d’ell. Jo també vull, jo també vull!
Pensat i fet, vam traure un parell de safes i posts i l’estenedor, i en un tres i no res, el pati es convertí en un llavador. Uns amb els ninos a remulla, altres ensabonant-los o eixugant-los, d’altres refregant-ne la roba en la post, ensabonant-los… i de fons, converses de safareig ben sucoses…
"El monyo no li'l llave, que no li agrada el cap, a mi tampoco perquè mi mamà no perquè jo plore"
“Ara va el peuet i després el braç", anaven una per una anomenant cada part del cos.
“El barnús, que es constipa”
“El sabó ‘s’escapa’!”
“Que dura està la pinça!”
Una estona ben agradable de safareig i joc que ens mostra la incipient capacitat
dels infants de posar-se en el lloc de l'altre, la satisfacció d'assumir responsabilitats (ser qui banya, qui pentina, qui dóna de dinar, qui renta, qui estén...), el plaer de ser "major", d'imitar l'adult, i la naturalitat de fer-ho reproduint el tracte que veuen i senten. La cura i la tendresa que reben... la cura i la tendresa que donen. Que bonic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada