Sentim les llibreries!

Un gran amic invisible per a ajudar a les llibreries independents valencianes.
Sentim les Llibreries, una iniciativa preciosa perquè, en temps de distància social... regalem (i rebem) llibres que ens abracen de casa a casa. Us hi animeu?
En el vídeo, teniu les instruccions (facilíssim!), i en aquest enllaç, el formulari.

Un tastet de la història del Patronat Municipal d'Escoles Infantils

Quin documental més bonic sobre la vida, les vides, del Palauet d'Aiora.

I a través d'una d'elles... un tastet de la història, desconeguda per a molts, del Patronat Municipal d’Escoles Infantils, del qual som una de les poques supervivents.
Quantes vivències, il·lusions i lluites compartides… fins aquell fatídic 1993, any en què García Broch, regidora d’Educació d’una debutant Rita Barberà, privatitzà l’educació infantil, l'obrí de bat a bat al negoci i l’amiguisme, i condemnà al tancament a quasi totes les escoletes del Patronat.
Experimentació, moviment lliure, arrelament, autonomia, escoletes sempre obertes a les famílies… fa 40 anys. A València. Públiques. I de 0 a 5 anys.
Moltes gràcies pel testimoni a les companyes de l’escoleta del Xalet d’Aiora!
Quants records, d’aquells anys tan difícils i, alhora, engrescadors… De les reunions interminables amb associacions veïnals, sindicats i administracions… De les visites que féiem amb els infants a la vostra preciosa escoleta… De com ho van demolir tot… i de com encara duren els efectes d’aquella estocada…
I gràcies també, per descomptat, als autors del documental, "46022: memòria de barri", per fer-lo possible!

La natura no s'atura

Ens vam acomiadar el divendres 13 de març, quan la Covid encara era (o això pensàvem) poca cosa; i no hi hem tornat fins hui, que havíem de revisar una reparació.
Del tronc de la morera, tombada fa dos anys per una tempesta d’estiu, han brotat, verdes i lluentes, unes fulles.
I què us podem dir, entre tanta buidor i incertesa, hui ens volem quedar amb la resiliència de la natura.
No sabem quan... i com?, però tornarem.
Cuideu-vos 💚

El FAP des del confinament

Ara que estaríem acabant, tots junts al carrer, el mural treneter per al FAP de la Factoria d'Arts de Patraix, volem enviar una abraçada a les persones tan estimades que hi ha darrere d’aquesta iniciativa. Una alenada de comboi, engrescament i reflexió a través de l’art que dona color i vida, molta vida!, al barri. Amb el record dels FAP anteriors, a pel de 2021!

• FAP 2019: “El joc lliure en perill d’extinció”
• FAP 2018: “L’art en el 0-3: del desig d’explorar a la sorpresa de crear”

Les últimes fotos abans del confinament

El "rescat” de les experiències de principi de març que se'ns van quedar per penjar acaba amb aquest calaix de sastre de fotografies caçades al vol en la quotidianitat de l’escola.

Moments de complicitat, tendresa, desafiament, desbaratament, descoberta, concentració, sorpresa, malenconia…
Emoció i, alhora, estranyesa.
L'escola… la vida.

De matemàtiques adés, de matemàtiques ara

Aquestes fotografies de principi de març que se'ns van quedar per penjar ens transporten a les beceroles de les matemàtiques… i a eixes infinites situacions espontànies d’aprenentatge en les quals els infants, seguint la pròpia curiositat i el plaer que els reporta, manipulen i experimenten, en aquest cas, amb les agrupacions, els repartiments o les classificacions, conceptes previs a la quantitat, la geometria o la medició.
D’això, i de com donar espai i temps a aquestes situacions, en parlàvem fa no arriba a dos mesos… cinquanta dies en què, de sobte, les nostres vides es mouen entre gràfiques logarítmiques, distàncies de seguretat i xifres malauradament tan esgarrifoses i altes.
“L'observació és una de les tasques més importants en l'educació infantil. I és que, si diem que confiem en l'infant com a constructor del propi aprenentatge, si diem que treballem per una educació respectuosa amb els diversos ritmes dels infants, si diem que no ‘repartim’ coneixements sinó que ‘acompanyem’ l’infant en els seus propis camins cap al coneixement, si diem que és del joc, de la curiositat innata i del plaer de la descoberta d’on sorgeix l’aprenentatge més profund, significatiu, ple... Si diem que i volem ser coherents amb la nostra concepció de l’educació infantil... la nostra posició com a educadores ha de ser, moltes vegades, la de restar en un segon plànol, la de «deixar fer»... però posant tota la nostra atenció a observar i analitzar què fa l’infant per a inferir-ne l’interés que el mou en aquest moment i per a possibilitar que puga aprofundir-hi.

Lluc i Ona. Edats diferents (major de 2-3 anys, major d’1-2), espais diferents (el pati i l’hort), materials diferents (culleres i pales) però un mateix interés, l’incipient pensament matemàtic, el qual comença a expressar-se amb les agrupacions i els repartiments, amb l’establiment de relacions d’equivalència basades en similituds i diferències (classificacions)... o, com en les seriacions de les fotografies, amb l’experimentació amb les relacions d’ordre. Coneixements previs al nombre, la quantitat, la medició o la geometria... nocions a les quals, a poc a poc, els infants van arribant a través de la manipulació i l’exploració dels objectes al seu abast.

Però, per a això, cal que observem l’infant en la seua individualitat i el seu joc, cal que els donem temps, espai i materials d’acord amb els seus interessos (en aquest cas, un nombre gran de 

material igual) i cal que acompanyem els passos que, presumiblement, prendran (si no, rectifiquem i ens adaptem al camí pres per l’infant) posant al seu abast material que els permeta que l’interés mostrat puga continuar desenvolupant-se i generat noves descobertes i nous aprenentatges.”

De nassos empastifats, distàncies i paraules

La segona experiència que se'ns quedà per penjar ens trasllada a un matí assolellat de principi de març.
Ens miraven golosos els veïns que hi passaven, i més d'un acabà amb el nas empastifat.
Companys de joc inesperats, fils de complicitat teixits en un carrer que, com la resta de la ciutat, comença a sentir de nou un dolç rebombori.
Una bici que va, un patinet que torna… però dos metres, mirades esquives, mascaretes, guants i un baló que creua sense que cap dels dos el torne.
Tant de bo aquestes (no) relacions sempre ens pareguen estranyes, tant de bo mai no arribem a naturalitzar-les.
Tant de bo aconseguim omplir eixa distància amb paraules que ens acosten... fins a abraçar-nos.