Ens miraven golosos els veïns que hi passaven, i més d'un acabà amb el nas empastifat.
Companys de joc inesperats, fils de complicitat teixits en un carrer que, com la resta de la ciutat, comença a sentir de nou un dolç rebombori.
Una bici que va, un patinet que torna… però dos metres, mirades esquives, mascaretes, guants i un baló que creua sense que cap dels dos el torne.
Tant de bo aquestes (no) relacions sempre ens pareguen estranyes, tant de bo mai no arribem a naturalitzar-les.
Tant de bo aconseguim omplir eixa distància amb paraules que ens acosten... fins a abraçar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada