Darrere de l’objectiu vam encetar el curs, endinsant-nos amb una càmera de fotos al coll en el màgic Patraix que només la nostra mirada és capaç de veure...
I davant de l’objectiu vam acabar dimecres passat el curs, construint raïl a raïl la nostra pròpia via, tal com ho hem fet metafòricament al llarg del curs, mentre posàvem en paraules els records d’un viatge viscut d’una manera tan bellament diversa com ho són les maneres de ser, d'estar, de sentir i de fer de cadascun de nosaltres.
Des d’aquelles fotografies de la nostra passejada per Patraix, daurades al setembre amb les primeres fulles de la tardor, fins a aquesta fotografia que avui vos mostrem, revelada amb la llum de l’estiu que fon les vivències en records, han passat tan sols deu mesos. Deu mesos de viatge que ens deixen el dolç i sempitern solatge de l’aprenentatge i l’emoció compartida, cuinada i paladejada...
...amb la lentitud del caragol Serafí, que un bon dia va aparéixer al pati de l’Escoleta i, fent-nos sentir per primera vegada grans, ben grans, ens va ajudar a expressar com és sentir-nos menuts, ben menuts...
...amb el perfum de les herbes aromàtiques en què refreguem cada dia les mans i ens amerem de vida abans d’eixir al pati...
...amb el deler de descobrir el tresor tan saborós que guarden les tellines de Pili, la pescatera de Patraix...
...amb el comboi de convertir caixes de cartó en un castell, un iglú o un amagatall secret on gaudim a pleret d’una imaginacció sense regles, instruccions ni tauler...
...amb l’esment d’esgrunar, xino-xano, les faves per a l’arrosset del dinar...
...amb el dolç encís de les estacions tan especials a què ens porta el Trenet dels nostres (s)avis i (s)àvies...
...amb la bellesa dels somriures emmirallats en els bassals que tant ens enjogassen...
...amb l’espurna a la mirada en remenar la terra i sentir-nos-en part, espigolant creïlles i somriures...
...amb el goig de conjugar en present el futur de la nostra llengua rebent xiquets, mestres i pares el premi de la Fundació Sambori de Literatura Infantil...
...amb la màgia d’una Cova de la Llum on, amb la melodia dels crits, bots i rialles, hem encés la llum del gaudi, la creativitat i l'experimentació sensorial...
...amb el gust de convertir el nostre cos en un llenç i dibuixar-nos cosquerelles de farina, xocolate, fulles...
...amb la memòria de l’experimentalisme, l’inconformisme i el compromís de Messa, a qui vam dedicar, en els cent anys del seu naixement, la nostra falla d’enguany...
...amb la tendresa d’adormir-nos i somiar de la maneta, envolant pel cel de l’Escoleta i de la granja tot de records i emocions compartides...
...amb la vitamina de sentir-nos part d’un barri unit, alegre i combatiu, aplegat a la crida de la Factoria d'Arts de Patraix, de Dani Miquel, de les Festes de l'Associació Veïnal Patraix i de tots aquells que lluitem per un Patraix més net, amable i a la mida de tots els que hi convivim i treballem per a fer-ho possible...
...amb el plaer de crear i recrear-se en l'art que fa parlar l'ànima endinsant-se en cadascun de nosaltres, en el plaer de l'art que fa veure l'invisible esbossant el camí per fer possible l'impossible...
...i amb uns companys de viatge incondicionals amb qui, des de fa més de 35 anys, el Trenet fa parada en cada estació de l’any: la Bruixa de la Morera, Flautirorí, la gallina Quiqueta, la vaca Paca... i, per descomptat, les nostres famílies, per als quals les portes del Trenet sempre estan obertes i amb els quals, al setembre, vam començar a descobrir cada racó de la nostra primera escoleta, vam conéixer la nostra primera mestra, vam teixir complicitats amb els nostres primers companys i, al capdavall, vam fer nostre el Trenet, sentint-nos-hi segurs, confiats, respectats i estimats per poder-hi desplegar totes les nostres emocions, per ser qui ja som i per ser qui vulguem ser.
Un viatge a frec de terra i a flor de pell que dimecres va arribar per a molts a la fi. Per a tots vosaltres, xiquets i xiquetes, que algun dia podreu llegir aquestes paraules que avui vos hem dedicat, només un desig: fugiu de les estridències, de les presses, de les pantalles que emmirallen la realitat, i amereu-vos de carícies, terra, jocs i somnis.
I allà on aneu, mai no deixeu que l’escola vos buide les butxaques de la vostra curiositat, del vostre coneixement i del valor de la vostra curta però ja tan intensa història; mai no deixeu que el dictat del rellotge, la tirania del currículum homogeneïtzador o l’artificial esquarterament del saber vos ofegue el vostre deler per explorar, experimentar, imaginar, crear i aprendre per vosaltres mateixos, per fer de la vida un joc on tot pot ser i on tot podreu fer que siga.
Perquè el joc és el vostre tresor més gran, perquè és en obrir-lo que hi heu trobat la joia d’expressar-vos, relacionar-vos, descobrir, sentir, transformar... la joia de canviar l’absurd, inhumà i avorrit món dels adults, que tant necessitem mirar-vos per a adonar-nos que cal que vos el tornem. Que el món ha de ser vostre, xiquets i xiquetes, perquè només així podrà ser el món amable, net, lliure, compromés, unit i solidari que tots somiem.
Amb una mirada que acull, una orella que escolta i una mà que s’obri vam voler que vos sentíreu al Trenet com a casa, i amb el cor ple de vivències i emocions compartides ens acomiadem de vosaltres fins demà, fins al setembre o fins sempre, amb el goig d’haver desempaperat amb vosaltres, xiquets i xiquetes, i amb les vostres famílies, el regal d’estrenar el món, real i imaginatiu, exterior i interior, i de fer-ho guiats pel vostre anhel per fer i desfer, per crear i recrear-se: junts, feliços, rebels.
Una abraçada ben forta, famílies, de la que serà, per sempre, la vostra escola.
Amparo, Anna, Imma, Felicitat, Librada, Mariví, Mercedes, Júlia, Sònia, Paco i Vicky
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada