Tanquem els ulls i som al pati de l’escoleta, cau la nit i acabem de fer una foguera. Anys 80 o potser 90, tant fa. Els infants corren amunt i avall, criden, riuen. Porten el pijama posat, però la son està amagada i ningú no sembla voler trobar-la.
“Vet aquí, en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven…”
A poc a poc, els infants seuen al seu voltant i Llorenç enfila un conte darrere d’un altre. Crepita el foc i s’encén la màgia: la flama que entrellaça arrels, llengua i escola amb un fil de veu bonhomiosa, alegre i sàvia.
També al Trenet, com animava a fer la companya Mònica Camahort, el primer conte del curs ha sigut de Llorenç i per a Llorenç.
Hui, el record ens retorna la teua veu. Gràcies i fins sempre, mestre.
“Vet aquí, en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven…”
A poc a poc, els infants seuen al seu voltant i Llorenç enfila un conte darrere d’un altre. Crepita el foc i s’encén la màgia: la flama que entrellaça arrels, llengua i escola amb un fil de veu bonhomiosa, alegre i sàvia.
També al Trenet, com animava a fer la companya Mònica Camahort, el primer conte del curs ha sigut de Llorenç i per a Llorenç.
Hui, el record ens retorna la teua veu. Gràcies i fins sempre, mestre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada