Un grapat d’infants d’1 any i a penes uns mesos. El tronc de sempre, però oh!, se n’adona Martí: hi ha un forat.
Hi introdueix el dit i el trau. El torna a introduir, ara més profundament.
Agafa una fulla i prova a clavar-la per la tija. S’hi afigen un parell de xiquets més. Un pal, una pedra menuda, una de gran, un grapat de terra, una pala.
Alguns objectes cauen i desapareixen, d’altres no hi caben (i això que ho intentem una vegada i una altra); d’altres es mantenen drets sense que els aguantem, i d’altres així no caben però mira si ho faig allana, sí.
Observen, manipulen, es pregunten, proven i experimenten al voltant de les propietats dels objectes i del comportament entre ells quan hi entren en contacte.
‘Aprendre’ el món en el laboratori continu que és la quotidianitat en la primera infància.
Ja podríem haver-li pegat voltes i més voltes, per plantejar una ‘activitat’ rica, significant, engrescadora i duradora que, ni de bon tros, seria comparable a… un forat inesperat trobat un matí d’hivern al pati gran.
I és que, d’això, i de tantes altres coses, els ‘mestres’ són ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada