Cada any, en arribar la primavera, creix el gust d’anar sense sabates, de llevar-se els calcetins… Hi ha el desig d’autonomia, hi ha la curiositat de saber què hi ha davall de la roba… i hi ha, per descomptat, el sol que ens empeny a traure’ns totes les capes possibles.
I així és com hui, que feia un sol que atalbava, i amb previsió que demà caurien les temperatures, hem aprofitat i hem estés una bona trossada de paper continu a vore què.
I el que ha començat tímidament, ara un dit, ara una mà, mira una marieta vaig a pintar-ne una… ha acabat en una explosió de colors per tot el cos. Ara em pinte el peu, ara empastife l’esquena al meu amic, ai quines cosquerelles, i si faig palmes amb els peus?
El cos, un quadre movedís, viu, que ens porta a mirar-nos i a descobrir-nos recorrent-lo, ’activant-ne' cada part al recobrir-la amb les mans plenes de pintura.
Un gaudi immens, el cos que es converteix en llenç.
I en acabant, aigua, sabó, una esponja... i ací no ha passat res! 😜
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada