Quan fem les primeres trobades amb la famílies, sovint ens conteu que el vostre infant s’apega de seguida a vosaltres davant d’algú desconegut.
I ara com ara, les mestres ho som. Pretendre que d’aquesta situació passen a quedar-se amb nosaltres d’un dia per a un altre, o en un, dos o tres dies, igual per a tots, és antinatural i, en molts casos, dolorós.
Per això és tan necessari fer-ho a poc a poc i, sobretot, amb vosaltres, famílies.
I per això és tan necessari que nosaltres, lluny d’envair el seu espai o de forçar els seus temps, deixem que, xino-xano, siguen ells els que, cadascun al seu ritme, s’acosten a nosaltres i no a l’inrevés.
Per a convidar-los a fer-ho, per a afavorir aquests primers acostaments, és clau la complicitat que veuen que anem bastint dia a dia amb la família i també el respecte que hem de transmetre a l’infant. Amb xicotets detalls, com el fet de no agafar-lo sense avís, d'acostar a la família un material que vol però que encara no pot agafar de la nostra mà o de proposar aquells jocs, moixaines o cançonetes que sabem que a casa li agraden molt.
Complicitat, respecte… i unes bombolletes juganeres de sabó, una titella tímida que els dona el bon dia, un juguem? sense paraules, un mà sempre oberta… i calma i presència plena. Escoltar-los i posar paraules allà on a ells encara no els arriben.
Ja vindrà la confiança i l’estima, i ho farà de manera profunda i sincera, si cuidem cada pas del camí, sense cap pressa ni drecera.
En una altra ocasió, però, parlarem de com de difícil, o directament impossible, és això laboralment per a les famílies, i de tots els malabarismes que, malauradament, heu de fer per a arrapar aquests dies. Com a escola, només podem més que conscienciar la societat de la importància d’alçar la veu pels infants i per les seues necessitats emocionals.
Tant de bo algun dia ho aconseguim per tal que aquest acompanyament siga reconegut com el dret que hauria de ser per als infants.
I ara com ara, les mestres ho som. Pretendre que d’aquesta situació passen a quedar-se amb nosaltres d’un dia per a un altre, o en un, dos o tres dies, igual per a tots, és antinatural i, en molts casos, dolorós.
Per això és tan necessari fer-ho a poc a poc i, sobretot, amb vosaltres, famílies.
I per això és tan necessari que nosaltres, lluny d’envair el seu espai o de forçar els seus temps, deixem que, xino-xano, siguen ells els que, cadascun al seu ritme, s’acosten a nosaltres i no a l’inrevés.
Per a convidar-los a fer-ho, per a afavorir aquests primers acostaments, és clau la complicitat que veuen que anem bastint dia a dia amb la família i també el respecte que hem de transmetre a l’infant. Amb xicotets detalls, com el fet de no agafar-lo sense avís, d'acostar a la família un material que vol però que encara no pot agafar de la nostra mà o de proposar aquells jocs, moixaines o cançonetes que sabem que a casa li agraden molt.
Complicitat, respecte… i unes bombolletes juganeres de sabó, una titella tímida que els dona el bon dia, un juguem? sense paraules, un mà sempre oberta… i calma i presència plena. Escoltar-los i posar paraules allà on a ells encara no els arriben.
Ja vindrà la confiança i l’estima, i ho farà de manera profunda i sincera, si cuidem cada pas del camí, sense cap pressa ni drecera.
En una altra ocasió, però, parlarem de com de difícil, o directament impossible, és això laboralment per a les famílies, i de tots els malabarismes que, malauradament, heu de fer per a arrapar aquests dies. Com a escola, només podem més que conscienciar la societat de la importància d’alçar la veu pels infants i per les seues necessitats emocionals.
Tant de bo algun dia ho aconseguim per tal que aquest acompanyament siga reconegut com el dret que hauria de ser per als infants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada