Hui la Coordinadora Pro Fundació Vicent Andrés Estellés ens anima a omplir les xarxes dels seus versos per reivindicar la creació d’una entitat que treballe en la catalogació i difusió del llegat del poeta, així que no podem estar-nos de mostrar-los el nostre suport.
Ací vos deixem el poema que hem triat per a l’ocasió.
Una oda a la petitesa, a defugir magnificiències i a aturar-nos i meravellar-nos amb allò més extraordinàriament senzill. Amb els ulls amb què hauríem de mirar-nos la vida.
Amb els ulls amb què se la miren, a cada moment, els infants.
"m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada