Des de fa un grapat d’anys, en lloc de tindre una mestra de referència diferent cada any, cada colleta té una mateixa mestra durant els dos cursos d’escoleta. Tot i que pensem que les dos opcions tenen avantatges i inconvenients, el que més valorem ara com ara per a decantar-nos per l’opció actual és el vincle de confiança i complicitat que permet teixir entre la mestra i els infants i les seues famílies. D’altra banda, acompanyar una mateixa colleta durant els seus dos primers anys d’escoleta ens ajuda a conéixer de manera més profunda cada infant i els canvis experimenta en aquesta primera, i cabdal, etapa de la seua vida. Canvis ben nombrosos i gegantins, i és que els canvi entre el naixement i els successius tres anys no tenen parangó a cap altre en la vida.
El camí compartit comença amb infants que encara no poden desplaçar-se per ells mateixos o d’altres que necessiten el nostre dit o la nostra mà (o la d’algun amic o amiga) per a canviar d’un espai a un altre. Ai, eixes rampetes entre els dos patis que són tot un repte per a la majoria d’infants d’1-2 i que bonic és poder observar com, a mesura que passa el curs van aconseguint passar-hi sols! El desplaçament, el moviment, la seguretat de poder moure’s de manera autònoma, que no tan sols depén de la seua capacitat motriu si no de la confiança en l’espai i en les persones que l’acompanyen.
Per a afavorir aquest desenvolupament motriu, es van afegint a les aules material a demanda de les necessitats de cada grup. També als patis es reflecteix aquesta evolució, i és que a poc a poc anem veient com els infants van descobrint i gaudint dels diferents materials que els conviden a assolir desafiaments més grans: el tronc de morera, que convida a fer equilibris, l’espatllera amb la qual cada vegada arribem més i més amunt, el tub per a aguaitar a la finestra de l’aula dels ‘bebés’, etc. Cadascú al seu ritme, amb una cosa en comú, l’atenta mirada i l’acompanyament de la figura de referència.
Un altre canvi significatiu molt emocionant per als infants i preciós per als adults que els acompanyem és, sense cap dubte, l’adquisició del llenguatge. La xicalla comença l’escoleta amb la seua incipient i particular manera d’expressar-se, ja siga verbal o no. La intenció comunicativa hi és i és tot un repte ben divertit per a les mestres poder anar descobrint tot allò que volen expressar amb onomatopeies, balbuceig, remucs, primeres paraules amb llengua de drap... A poc a poc, més i més paraules, i més i més afinades, fins arribar al moment de converses dignes d’escriure un llibre (prompte vos podrem ensenyar el ‘Conversari’ que estem preparant!).
El joc ens acompanya des del primer dia d’escoleta i també hi observem una evolució molt significativa amb el pas del temps. Les colletes d’1-2 anys tenen un joc més individual, cadascú a la seua van satisfent les seues necessitats d’exploració, connexió i relació amb tot allò que els envolta a través dels sentits. Els majors, en canvi, tenen una altra manera de viure el joc i la relació amb els iguals. No debades, en aquestes colletes observem un joc més simbòlic amb més moviment, més soroll i més activitat amb què, a poc a poc, van deixant arrere el joc majoritàriament en paral·lel i gaudeixen d’estonetes de joc en interacció amb l’altre.
El moviment, el llenguatge, el joc i tants altres canvis... tan fulgurants quan fem la vista arrere, i tan minuciosos quan hi estem tan apassionadament immersos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada