De por!

Que no cal anar-se'n tan lluny, que ací en tenim un fum! De monstres i llegendes, de cançons i d'històries atemoridores vora el foc.

I és que la tradició oral valenciana ens ha llegat un bon grapat de criatures i contalles que feien feredat als nostres iaios i iaies i que, gràcies a iniciatives d’arreu del País (@letnomuseu, @museucomarcalhortasud, @danimiquel i @francesc.gisbert, @andanaeditorial…), han despertat de l’oblit i hem tornat a saber qui són, on viuen, què fan… i com espantar-los, si cal! Estem salvats!

I vosaltres, coneixeu el Butoni, la Quarantamaula, la Tarasca o la Bubota?

Uns personatges que a l'escoleta ens engresquen bona cosa i que ens permeten acostar-nos, des de les arrels i des del joc, a eixe sentiment tan universal que és la por. Voleu saber-ne més? Ací vos deixem l'enllaç a la programació d'enguany de l'Etno: https://l1nq.com/etnopor

Els son, el descans, moments quotidians, moments essencials

El son i el descans, eixa necessitat fisiològica tan important que es dona també a l’escoleta i de la qual tan poc es parla.

Alguns dels menuts de l’escoleta, a banda de la migdiada, necessiten fer una altra becadeta a mitjan matí, cadascú al seu ritme i en diferents moments.

A això cal sumar-li el fet que adormir-se és, probablement, el moment en què l’angoixa de separació es fa més palesa. Passa a casa, i fruit d’això sol aparéixer en alguns infants la resistència a adormir-se, i també a l’escola, en què algunes criatures, que durant el matí ja es troben a gust i juganeres, es mostren inquietes i necessiten confiança per a lliurar-se als nostres braços i trobar la calma i la quietud necessàries per a tancar els ulls. Mans i peus frisosos, plors o gemecs, ullets que, a punt de tancar-se es tornen a obrir amb agitació, bracets i mirades, al capdavall, que busquen l’escalfor camí dels somnis. 

Les mestres a poc a poc anem esbrinant quan i què necessita cadascú: unes carícies al front, el balanceig, agafar-se de la maneta, una cançó… I a poc a poc es fa la calma, tanquem tranquils els ulls sense por a lliurar-nos-hi i el son comença a ser més llarg, profund i nodridor. Res més important en el 0-3 que acompanyar amatents els moments quotidians i cuidar-los com essència que són.

Un espai on parar, estar… ser.

Hi ha el joc, les passejades, les propostes, les bregues, el dinar… i, quan ho necessitem, també, un espai on, senzillament, parar, estar… ser.

Com d'important és observar i deixar a l'abast dels infants també recursos perquè qui vulga, qui necessite parar, puga fer-ho.

Com d’important és conéixer i tindre en compte la situació que l’infant, tant a l'escola com fora d'ella, està vivint.

Vet ací un exemple de tants. X volia una caseta ‘sense germanet bebé’. I l’ha trobat entre eixes teles.

Hi ha estat una estona, n’ha eixit quan ha volgut i, en acabant, li ho ha contat a la mestra, que hi ha posat paraules, per traure, elaborar, validar, eixe gran embull d’emocions, eixa incertesa davant dels canvis, eixa ambivalència davant del naixement d’un germà menut… i d’un germà gran.

Feliç 9 d'octubre

De camí al forn a per la mocadorà, una excavadora ens fa parar. No hi ha espectacle igual.

785 anys fa que Jaume I va arribar a València, dos que Eloi va arribar al món. Canten els seus pares emocionats, s’ho miren els infants bocabadats.

Mentre s’eixampla el jo, l’ara i l’ací, però, assaborim les fruites més dolces de l’horta, ens enlairem i engegantim agafant-nos de les mans, sona de fons una melodia que, d’arrels, en fa ales.

Per un país que volem viu, fem escola, fem caliu.

Feliç 9 d’Octubre.

La primera passejada del curs

Veurem moltes vegades fotos similars al llarg del curs. A la plaça, a l’hortet, al parc, a la llibreria, al mercat, al forn…

Però aquesta foto és especial. És la primera passejada del curs dels majors, i significa molt.

Significa que el procés d’acollida i de familiarització amb l’espai (l’escola) i amb la nova figura de referència (la mestra) ja ens permet eixir a explorar altres contrades amb seguretat i plaer.

I això ben bé mereix una celebració! Seguim, famílies!

Primeres complicitats

Eixa mirada còmplice, eixe sé que estàs ahí, ‘eixe juguem?’.

Aquests moments. El vincle que comença a florir. Amb l’espai, amb el grup… amb la mestra.

Sentir que ens accepten com a interlocutores del seu joc, que es llancen a descobrir què hi ha a l’altra banda de l’aula o del pati, que tornen per compartir troballes o a la cerca de consol si ve la pena, la frustració o el desconcert.

Són dies ben emocionants, els que tot just vivim. I bonics. I delicats… i de petits detalls. També, però, cansats i, en molts casos, complicats tant per a la família, l’infant i les mestres.

Parlar-ne amb sinceritat i transparència amb les famílies -estem junts en això-, oferir presència, validació, veritat, acompanyament als infants. Respectuós, calm, elàstic, estretint o donant espai, temps… i, sempre, escalf.

Seguim, famílies.

Convivència a Navalón

El cap de setmana passat vam compartir comboi mestres i famílies al Teularet de Navalón... i vam vetlar cantant i ballant mentre plovia de valent, vam rodar la mola amb un sol que badava les pedres, vam passejar per la muntanya i vam omplir les butxaques de pedretes i palets, bellotes i herbes fragants, vam jugar ací i allà i vam xarrar d'açò i d'allò... i de mica en mica, diuen que s'ompli la pica... i el vincle entre l'escola i les famílies 🌱

Moltes gràcies a totes per la resposta!

Junts i a poc a poc

Com sabeu, compartim el procés d’acollida amb les famílies. Però… això vol dir que totes les famílies estan a l’escola durant dies/setmanes?

Maluradament, no totes poden quedar-se tot el temps que voldrien. La nul·la conciliació no hi ajuda i, per això, tot i els malabarismes, hi ha famílies que no poden acompanyar l’infant a l’escola durant els dies que voldrien.

A una setmana de l’inici de l’acollida, hi ha infants acompanyats i d’altres no. A voltes s’esgrimeix este argument com a justificació per a no deixar entrar les famílies. Tanmateix, l’experiència ens mostra que el fet que alguns infants estiguen acompanyats i d’altres no, ajuda els primers, que compten amb la seguretat/confiança de la família, i als segons, als quals la mestra pot dedicar més presència, atenció, consol… en un ambient tranquil i plaent.

A banda, tinguem en compte que un infant tan menut no pot encara posar-se en el lloc de l’altre i, per tant, que uns estiguen acompanyats no li afecta negativament. Tant li fa que un altre tinga a l’aula una figura de referència (pare, iaia, tio…), ell vol la SEUA i, per això, malgrat els casos en què no es pot allargar l’acompanyament més dies (qüestions laborals, manca de xarxa familiar), la millor opció ha de ser sempre advocar per la presència de les famílies. 

La millor opció per a tots, atés que posa al centre el benestar de l’infant en una edat en què no pot entendre que si vos n’aneu, tornareu, i és que la seua única realitat és l’ara/ací. Per això, la principal comesa és que en l’ara/l’ací construïm un vincle segur i profund des de la calma, la transparència, la confiança. Junts i a poc a poc, igual que, des del naixement, l’infant ha conegut i teixit el vincle amb el iaio, la tia, els amics…

Per què hauria de ser diferent l’escola? Per què s’ha normalitzat deixar de sobte un infant d’un/dos anys en un espai i persones desconegudes per a ell? Pensem-ho i conscienciem-nos de la importància del procés i de les necessitats emocionals dels infants.

Gràcies a totes les famílies per l’esforç que sabem que feu per poder compartir a l’escola tots els dies que podeu.

Amb vosaltres, ens ajudem tots, sumant mans i mirades amb què abraçar-nos en aquest procés tan delicat i preciós.

Diversos processos d'acollida

Hi ha tants processos d’acollida com infants i famílies. Tanmateix, el procés és diferent segons si l’infant i la família ja venien l’any passat al Trenet, o si bé s’hi incorporen enguany.

Per això, tot i que a partir de dijous/divendres començarem tots a compartir espai juntament amb les famílies, la primera presa de contacte amb ‘veterans’ i ‘novells’ ha sigut diferent.

Amb els infants ‘veterans’ i les seues famílies ens aplegàrem dilluns a @laCasadePatraix per compartir mossets i xarradetes. I quin goig de retrobament, d’abraçades, de com heu crescut tant en un mes! i de complicitats que es reprenen, amb eixe conte que tant ens agradava que ens contara la mestra, amb eixes corregudes i jocs pillastres a la plaça, amb eixe ambient farcit d’anècdotes, riures i complicitat entre les famílies i amb la mestra del qual beu l’infant i revifa la colla.

Amb els infants novells, en canvi, el procés d’acollida ha començat amb les estonetes que, durant aquests dies, hem compartit separadament amb cadascuna de les famílies. Un temps d’”exclusivitat” preciós i molt valuós per descobrir junts els espais de l’escoleta, jugar i xarrar, no necessàriament, o almenys no només de l’infant o de la criança, sinó d’açò i d’allò que va sorgint, d’açò i d’allò que anem descobrint que ens uneix, del que siga, al capdavall, amb què a poc a poc anem coneixent-nos i sembrant llavors de complicitat.

Així és com ha començat el procés d’acollida i familiarització a l’escoleta, el principi d’un camí compartit amb les famílies i sense data d’acabament, i és que tant com puguem (la conciliació, ai…) serà l’infant el que ens vaja guiant en el camí fins a a expressar-nos, amb paraules o sense, que es troba segur a l’escola i amb les persones que en formem part. I això, com se sap? Doncs quan, a poc a poc, veiem que l’infant ja reconeix la mestra i recorre a ella per a jugar però també a la cerca de consol, que es mou de manera autònoma per l’espai, que explor i juga amb plaer a açò o allò…

Com és normal, tardarà a arribar… però en eixò estem, famílies, i en això hi posarem cos i ànima fins que, junts, ho aconseguirem. Sense presses i sense dreceres en aquest camí tan delicat com preciós de recórrer de la mà.

Comencem!

Un nou curs s'obri pas i, amb ell, els reptes amb què any rere any emprén el vol l'escola.

El repte de ser i fer-nos sentir ‘casa’ per a l’infant i per a cadascuna de les famílies, diverses en tot -personalitats, circumstàncies, ritmes, expectatives i equipatge…- excepte, potser, en una cosa, en l’ai al cor davant de la primera, i tan primerenca, escolarització.

El repte d’esdevenir lloc de trobada -de famílies, de parers, d’experiències i d’aprenentatges compartits-, llavor i fruit alhora del sentiment, tan seguritzador, de pertinença, de ser i de saber-se’n part.

El repte de transmetre la importància dels primers anys de vida i de l’acompanyament que en fem, per tot el que s'hi basteix, a l'escola i a casa, però també d'alleugerir pressions i d’esfondrar fórmules màgiques que sovint ens empetiteixen.

El repte de ser barri, ciutat, país, en eixe intercanvi de donar i rebre que el fa i ens fa bategar com a escola i com a persones.

El repte que el calaix d'idees o projectes siga més aviat un rebost, d'on picar si cal, i és que l'aliment en el 0-3 brota dels infants, del plaer de la descoberta, del joc -lliure- i de la quotidianitat, als seus ulls extraordinària i plena d'oportunitats per a l'aprenentatge, l'arrelament, les relacions.

Ens vam acomiadar el curs passat amb un

"Que res no acaba, que tot continua sent camí des d'ara, i qui sap -i que bonic, això- l'esdevenir què ens depara?", i amb deler per descobrir-ho, encetem el nou curs, el nou viatge, el 43é del Trenet.

Primer, però, d’eixe deixar-nos portar per tot allò que esdevindrà, d’eixe obrir-nos a l’imprevist que tant ens reporta, cal que encetem el camí de les certeses, el camí del vincle, de la seguretat física i emocional dels infants envers l’espai i envers les persones que en formem part.

Un camí que, com no pot ser d’una altra manera, el compartirem amb vosaltres, pares i mares, durant tot el temps que necessiteu/necessiten (i pugueu, ai…), i és que difícilment es podrà afermar el vincle entre l’infant i l’escola si abans, o paral·lelament, no s’ha teixit un lligam igualment segur, profund i càlid entre les famílies i la mestra/escola.

Perquè és a través de la vostra confiança en la mestra/escola que els infants podran sentir-la ells també; perquè és a través de la plena transparència, respecte i complicitat que l’escola pot ser i fer-se sentir ‘casa’.

I a aquesta ‘casa’ -d’il·lusions i també de neguits- que tot just començarem junts a alçar, vos donem la benvinguda, famílies i infants, amb les portes, finestres, cor i braços oberts de bat a bat per rebre-vos i agafar-nos de la mà.

Comencem? Comencem!