Primers dies al Trenet

Dijous passat vam començar el procés d’acolliment al Trenet, l’etapa que, tradicionalment, coneixem com a «període d’adaptació». No sabem si el nom fa la cosa o no... però, siga com siga, preferim evitar aquest terme.

D’una banda, perquè la paraula «període» ens fa pensar en un temps limitat i determinat; i, d’altra banda, perquè la paraula «adaptació» fa recaure en l’infant (recordem que només té 1 o 2 anys) tota una responsabilitat, la «d’adaptar-se» a l’escola, amb què no el podem carregar. I és que, en tot cas, som nosaltres els que ens hem d’adaptar a ell: observant-lo i descobrint els seus gustos i interessos, respectant els seus temps i les seues emocions, integrant-nos en el seu món i, sobretot, agafant-nos de la mà de les persones que en formeu part de manera indestriable, la seua família.

Per això, el procés d’acolliment no pot tindre una única data d’acabament, perquè cada infant, cada família és diferent (un grapat de dies o unes poques setmanes en alguns casos; mesos en d’altres...); i la «faena» no és seua, sinó nostra: ser conscients del gran trasbals emocional que suposa per a l’infant i per a les famílies; respectar els seus temps; valorar i reconéixer el que senten, oferir-los tota la nostra comprensió i calidesa, i dibuixar espais i dinàmiques que puguen ajudar-los en aquests moments, com ara posar a la seua disposició teles o caixes que els permeten, a través del joc, experimentar amb la identitat, l’absència i el retrobament.    

A poc a poc i cadascú al seu ritme i a la seua manera... compartim amb els pares i les mares el camí, tan delicat, i tan bonic!, de teixir complicitats i nodrir un vincle segur, natural, respectuós i transparent entre l’equip, les famílies i els infants.