“Què diu ací, Viqui?”, “On està el meu nom?”, “Ahí posa mamà?”.
Preguntes que ens revelen que la curiositat per la lectoescriptura comença a despertar.
Preguntes que ens revelen que la curiositat per la lectoescriptura comença a despertar.
En alguns xiquets ha sigut ara, en altres fa uns mesos, en altres encara no… i tant fa, ja arribarà… cada infant és diferent, i som nosaltres els que ens hi hem d’adaptar, i no a l’inrevés.
Les lletres (o palets o formiguetes, com en diuen ells) estan per tot arreu: a les botigues que veiem quan passegem pel barri, en les plaques dels carrers, en les cartes que ens deixa el carter, en els contes... Múltiples finestres obertes a un camí tan màgic que no podem arrabassar-los amb les presses, les dreceres i la pressió del tan perillós mantra del “com més prompte, millor”.No, no en educació. No, no en educació.
Això, però, no vol dir que no puguem fer res relacionat amb aquest procés. I tant que sí, podem fer molt. Deixant de fer i deixar fer, acompanyant el seu interés i posant a la seua disposició eines i materials perquè hi puguen aprofundir.
I és que, de manera natural, a poc a poc aniran demanant-nos més i més, i seu serà el plaer i la satisfacció de recórrer aquest camí al seu ritme i a la seua manera.
“Què feu?”, pregunta la mestra.
“ESCRIURE!”, responen els infants. “Que no ho veus?!”, sembla que vulguen dir.
Ací us deixem les primeres lletres d’un grapat de xiquets de l’aula dels majors 2-3 anys.
Unes primeres lletres que volem en record de qui hui n’ha escrit l’última, Isabel-Clara Simó, una de les imprescindibles. Pels tants camins oberts per la llengua, pel feminisme i per la llibertat. El millor homenatge, retrobar-te als teus llibres i fer que ells t’hi troben d’ací a uns anys, i per sempre.
Les lletres (o palets o formiguetes, com en diuen ells) estan per tot arreu: a les botigues que veiem quan passegem pel barri, en les plaques dels carrers, en les cartes que ens deixa el carter, en els contes... Múltiples finestres obertes a un camí tan màgic que no podem arrabassar-los amb les presses, les dreceres i la pressió del tan perillós mantra del “com més prompte, millor”.No, no en educació. No, no en educació.
Això, però, no vol dir que no puguem fer res relacionat amb aquest procés. I tant que sí, podem fer molt. Deixant de fer i deixar fer, acompanyant el seu interés i posant a la seua disposició eines i materials perquè hi puguen aprofundir.
I és que, de manera natural, a poc a poc aniran demanant-nos més i més, i seu serà el plaer i la satisfacció de recórrer aquest camí al seu ritme i a la seua manera.
“Què feu?”, pregunta la mestra.
“ESCRIURE!”, responen els infants. “Que no ho veus?!”, sembla que vulguen dir.
Ací us deixem les primeres lletres d’un grapat de xiquets de l’aula dels majors 2-3 anys.
Unes primeres lletres que volem en record de qui hui n’ha escrit l’última, Isabel-Clara Simó, una de les imprescindibles. Pels tants camins oberts per la llengua, pel feminisme i per la llibertat. El millor homenatge, retrobar-te als teus llibres i fer que ells t’hi troben d’ací a uns anys, i per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada