El risc com a font d'aprenentatge

Com sabeu, una tempesta es va emportar la morera del pati a principi de curs.
Quin disgust, però quin últim dia més emocionant ens donà, vos en recordeu? De matí va ser tota la aventura arribar a les aules i, en acabant, van vindre els bombers, que ens deixaren pujar al camió, ens ensenyaren els tratges, les mànegues, el casc... Un comboi!

Després que aconseguírem arrossegar la morera fins a un racó (gràcies, pares i mares forçudes!), va vindre el podador, que va convertir el que havia sigut l'epicentre del pati durant vora 40 anys en… tronquets per a fer construccions, tamborets per fer barret, llenços per pintar-hi, peanes per a escodrinyar l'aula dels bebés... i en aquesta mena d’estructura que hem construït amb el banquet, el tronc principal de la morera i el tobogan que fa les delícies dels infants.

Reptar, fer equilibris, arrossegar-se per davall, amagar-s’hi, escalar… Això és, assumir riscos (que no perills), satisfer els xicotets desafiaments motrius que es plantegen, aprendre sobre la seua pròpia força, descobrir fins on poden arribar, desenvolupar les pròpies capacitats, avaluar les situacions per ells mateixos...

Trobarem a faltar l’ombreta que ens feia la morera a l’estiu, les fulles que li queien tremoloses a la tardor, els esglais que ens feia Paco quan s’hi enfilava, el cel verd que dibuixava cada primavera… però, tot i que de manera diferent, continua donant joc, molt de

joc, als infants, i, dins l’equip educatiu, ha donat lloc al debat i a la reflexió sobre l’equilibri entre la seguretat que cal que tinga qualsevol zona on hi hagen xiquets tan menuts, i la hiperprotecció en què caiem sovint fruit de la projecció de les nostres pròpies pors.

Unes pors (les de l’adult) que coarten la necessitats dels infants de provar i provar-se, i de desenvolupar per ells mateixos la capacitat de mesurar les pròpies capacitats i límits.

Observar-los i no intervindre si no és necessari, ens fa adonar-nos que, des de ben menuts, són prudentíssims i que no fan allò que senten que no poden fer. Deixem-los que continue sent així...

Confiar en ells, acompanyar-los en les seues descobertes i donar-los l’oportunitat de viure experiències de risc (controlat) és un esforç que ens costa assumir com a pares i com a mestres, i una tasca dificilíssima, però véncer la por que ens ho impedeix significa llevar del camí de l’infant un obstacle per al propi desenvolupament sa i segur.

I és que, per molt que ho intentàrem, mai no podríem eliminar al 100 % el risc; els infants el busquen, perquè és font d’aprenentatge, és avançar, és veure més enllà, però de nosaltres depén que aprenguen, a través de l’experiència, a calibrar-lo, a mesurar-lo, a detectar-lo, a avaluar-lo i a actuar-hi en conseqüència, responsablement, per ells mateixos.

I això val per al joc... i per a tota la vida.

I això no els ho podem demanar després... si no els ho permetem desenvolupar ara.

Tant de bo fóra tan senzill dir-ho com fer-ho, veritat? Per sort, cada dia ens ofereix la possibilitat d’intentar-ho, quedant-nos per a nosaltres eixos “cauràs” o “et faràs mal” quan no són necessaris i donant als infants l’oportunitat de córrer riscs adaptats a la seua edat en entorns segurs però, alhora, rics i desafiants.

Demà eixim en Terra Viva!

Demà eixim en la tele, demà eixim en la tele!
A les 13.25 h, en el programa Terra Viva, d'À Punt, esgrunarem faves, pelarem carxofes i explicarem com tractem de cuinar a foc lent una educació alimentària saludable i sostenible.  
Els noctàmbuls teniu una altra oportunitat de vore el programa a les 2.15 h de la matinada.
Moltes gràcies als periodistes Carolina i Carlos per l'estona tan agradable que vam passar junts el dia de la gravació!

Esperem vore-vos en la pròxima temporada amb nous programes, que cal que la terra continue ben viva i, amb vosaltres, fa molt bona saó! Una abraçada!

Sobre els ambients de lliure circulació a l'Escoleta

La innovació educativa no és canviar per canviar ni abraçar amb els ulls tancats l’última novetat o moda, sinó el resultat de la pràctica reflexiva, que ens porta, a través de la formació i l’intercanvi d’experiències i parers, a majors graus de consciència sobre allò que fem i per què ho fem.

Durant els últims anys, ens havíem plantejat diverses vegades incorporar a l’escoleta els anomenats ambients de lliure circulació, però, fins a l'any passat, i malgrat que ens captivava la idea, no ens havíem atrevit a fer el pas.

Aquesta manera de treballar permet redimensionar els espais i aprofitar-los millor, així com aprofundir en el respecte als diversos ritmes i motivacions dels infants; afavorir la seua capacitat d’iniciativa i el seu dret a decidir sobreel propi temps; i materialitzar de manera més coherent la confiança en ells com a constructors del propi aprenentatge a partir de la seua curiositat innata, del plaer que els reporta l’exploració i la descoberta; i del desenvolupament natural, autònom i feliç dels seus recursos.

En el cicle 3-6 estan bastant consolidats en moltes escoles compromeses amb una pedagogia respectuosa i activa, però no ho estan tant en el 0-3, ja que plantegen certs dubtes ateses les característiques específiques d’aquesta etapa, sobretot pel que fa a la funció seguritzadora que té l’espai i també l’educador, que és la figura de referència de l’infant i ha d’estar sempre a la seua vista i accessible.

No obstant això, després de moltes reunions, l’any passat vam decidir posar-los en marxa però, en lloc de fer-ho al setembre, ho vam fer a la primavera, ja que a aquestes altures del curs, els xiquets ja estan plenament familiaritzats, segurs i a gust en tots els espais de l’escoleta i amb totes les persones que en formem part.

La valoració de l’experiència va ser l’any passat, i està sent enguany, molt  positiva, ja que dóna peu a un joc lliure més variat i amb més recorregut, propicia una comunicació més rica i espontània entre els infants, i, contràriament al que podríem pensar (ja que hi ha xiquets movent-se contínuament per l’escola) el clima que es respira és més seré i agradable.

D’una banda, l’espai a la seua disposició haja augmentat tant, siga més variat i incloga el pati; i que, d’altra banda, siguen els infants els que trien onvolen estar i què hi volen fer, afavoreix que la seua actitud siga molt positiva i activa, així com que sempre estiguen motivats i concentrats en allò que fan. I és així per la senzilla raó que, quan se’n cansen, van a un altre espai o proven a jugar a qualsevol altra cosa que els abelleix més, segons com es troben i d’acord amb allò que els engresca en cada moment. I, en aquestes edats, allò que els engresca, allò en què troben gust fent, és sempre font d’aprenentatge, personal, enriquidor, significatiu.

D’altra banda, el redimensionament de l’espai que suposen els ambients de lliure circulació també convida que es donen, de manera més plaent i fàcil que abans, situacions de joc tranquil i relaxat, en soledat o en xicotet grup, ja que no es veuen interferides per les de joc motriu, més expansiu i sorollós,que es desenvolupen de manera natural en altres espais que s’hi presten més.

Per als que coneixeu l'escoleta, es tracta que el pati menut i les aules que abans eren la de música, i les dos dels grups 2-3 anys, són ara un tot pel qual els infants poden moure’s lliurement i decidir, en cada moment, què volen fer i on volen estar d’acord amb els seus interessos.

Tant els ambients com els materials no estan triats a l’atzar, sinó que busquen donar resposta al ventall de possibilitats d’experimentació, creació, interacció, representació, moviment... dels infants d’aquestes edats. En cadaambient hi ha un mestre/educador, i els xiquets tenen a la seua disposició materials diversos i propostes suggeridores i no directives que evolucionaran al llarg del temps d’acord amb allò que observem i documentem els mestres/educadors.

A banda de l’adult que hi ha en cada ambient, sempre queden lliures una o dues persones que es mouen pels diversos ambients i donen suport a la resta, ja que els xiquets d’aquesta edat presenten necessitats que s’han d’atendre de manera immediata i que requereixen tota la nostra atenció, temps i cura, com ara el canvi de bolquers o la mediació en els possibles conflictes entre els infants.

La concepció de l’escoleta com un espai global, i no com a un conjunt d’aules permet, entre d’altres, eliminar duplicitats (abans hi havia una cuineta, fustetes, instruments musicals a cada classe, etc.) i possibilita que l’espai a disposició dels infants siga molt més gran. Consegüentment, també augmenten, d’una manera molt fructuosa, les possibilitats, per exemple, de les construccions i del joc motriu, el qual s’empobria quan el radi d’acció dels xiquets es restringia a l’espai lliure que quedava a l’aula.

D’altra banda, aquesta nova disposició facilita també que disminuïsquen enormement les
friccions que es donaven entre els infants quan veien envaït el seu espai de joc i, com que la intervenció de l'adult disminueix, tenim més temps per observar cada infant i tindre un coneixement més detallat de com és el seu joc, les seues relacions, els seus interessos i necessitats, etc.

Els ambients han arribat per a quedar-se, no en tenim cap dubte, i estem encantades de les experiències que estan brindant als infants i de les contínues oportunitats d’aprenentatge i reflexió que ens brinden a nosaltres.

Ací teniu un grapat de fotografies dels últims dies: Xiquets que es mouen per les "aules" (i entre les "aules") i es queden, ací o allà, a construir, jugar, pintar, descansar, observar, xarrar… Els ambients de lliure circulació desdibuixen les aules i converteixen els diversos espais de l’escola en un tot on, de manera simultània, tenen lloc múltiples experiències. Els infants faenegen a la seua, es mouen d’un espai a un altre segons els seus interessos; i l’educador observa, acompanya, etc. sense interferir-hi sempre que no siga necessari. Hi ha més moviment i engrescament que mai, però, paradoxalment, també es respira més calma, concentració i gaudi que mai.

El bolquer no es lleva, es deixa

De manera natural i cadascú al seu ritme, cada xiquet ens expressa que comença a estar preparat, fisiològicament i emocionalment, per a una de les fites de l’etapa infantil que, sovint, crea més angoixa en els pares i, de rebot, en els xiquets: el control d’esfínters.

Tanmateix, amb tranquil·litat, respecte, paciència, seguretat i confiança, es pot viure, i, de fet, cal que així ho vivim, com allò que realment és: un procés maduratiu (que no d’aprenentatge) amb avanços i inevitables retrocessos que, a poc a poc, es convertirà, més prompte o més tard, en un assoliment més en el seu procés natural de creixement. 

 

Un assoliment que reflecteix el seu desig natural d’autonomia, i en què, com sempre, cal que, tant els pares com els mestres, els acompanyem sense anticipar-nos ni impacientar-nos, per tal que la iniciativa i la decisió de deixar els bolquers nasca d’ells mateixos i que seua siga la gran alegria i satisfacció d’aconseguir-ho. I, per a això, no hem de fer res més que escoltar a cada xiquet.

I és que no hi ha una edat per a deixar el bolquer, ni tampoc una millor època de l’any per a fer-ho, ja que cada xiquet té un ritme maduratiu diferent, i la millor època de l’any és aquella en la qual cada xiquet està preparat per a gaudir d'aquest guany propi fruit de la seua maduració i desig d’autonomia.

I com ho podem saber, això? Doncs observant allò que fan, per què s'interessen, etc., i adonant-nos de les pistes que, ací i allà, ens van deixant sobre el moment evolutiu en què es troben. Senyals fisiològiques, com ara que comencen a passar més temps amb el bolquer sec; però també de caire emocional i cognitiu, les quals ens manifesten que el moment de deixar el bolquer es va acostant a poc a poc.

Algunes d'aquestes pistes són, per exemple, que siguen capaços de reconéixer-se com a 'jo' i designar allò 'meu'; que sàpien diferenciar i anomenar allò que han fet al bolquer; que vulguen vore què fem al vàter; que s'observen i ens facen preguntes sobre el propi cos i el seu funcionament; que integren aquest interés en el seu joc lliure; o, que, d'una manera o una altra, ens facen arribar el seu desig de ser 'major' i deixar de ser 'bebé’.

Fins que aquest moment va arribant a cada xiquet, a l’Escoleta donem peu a experiències que els ajuden a entendre i recrear aquest procés, com ara canviar-los el bolquer drets (tombats no poden veure res i no hi poden col·laborar); i posem a la seua disposició materials que ho afavoreixen, com ara material de joc manipulatiu per a omplir, buidar i transvasar recipients amb aigua, sorra, fang, etc.; ninos per a vestir/desvestir, posar-los/llevar-los el bolquer, seure’ls a l’orinal o llavar-los; contes relacionats o vestits i complements d'"adults" (bolsos, carteres de diners, sabates grans...) i de bebés (xumets, biberons...) perquè, per mitjà del joc, puguen elaborar el moment tan fràgil de trànsit entre el desig de sentir-se "major", i la por, la inseguretat, de "deixar de ser" xicotet.

El més important, però és que no ens atabalem, anticipem, impacientem o decidim per ells, sinó que els acompanyem en un procés que cadascun d’ells començarà en un moment diferent, els reconeixem l'esforç i els transmetem, sense presses ni imposicions, la confiança i l’expectativa d’assoliment que necessiten en uns moments delicats i, alhora, tan engrescadors per a ells. D’això i molt més, vam parlar amb Felicitat Signes, la psicòloga de l'Escoleta, en la xarrada que va fer a les famílies de l’Escoleta sobre com i quan deixem els bolquers des d'una perspectiva respectuosa amb el ritme i la individualitat de cada xiquet.

Visita d'alumnes franceses d'Educació Infantil

Fruit de la col·laboració amb l'IES l'Eliana, tres alumnes franceses d'intercanvi han vingut al Trenet a fer les pràctiques dels seus estudis d'Educació Infantil.

A banda, fa unes setmanes van vindre de França la resta de companyes de la seua promoció per tal de conéixer l'Escoleta.

No cal dir que estem encantats d'haver compartit aquest temps amb elles, i que esperem de tot cor que el camí professional que ben prompte emprendran estiga impregnat d'estima per l'educació respectuosa, reflexiva, arrelada, oberta i creativa cap a la qual intentem avançar una miqueta més cada dia.

Merci beaucoup et a bientôt, Clara, Morgane i Flavie!

Escoleta d'Estiu 2019

A l'Escoleta d'Estiu, peus descalços, mans salades i rialles dolces...! 

Tots els dimarts, dimecres i dijous passarem el matí enjogassats entre les ones, la sorra i l'airús de la platja del Saler; i els dilluns i els divendres gaudirem a l'Escoleta del fum de possibilitats de joc, sabors i empastrades que ens regala l'estiu. 

Si voleu saber-ne més, envieu-nos un correu a info@escoletaeltrenet.com o acosteu-vos a l'Escoleta. 

Us esperem!

Per unes condicions laborals dignes, per una educació infantil de qualitat

Estem molt contentes pel ressó i la resposta que ha tingut la primera vaga estatal convocada per a hui en un sector, el de les educadores infantils, fortament desmobilitzat, dividit i invisibilitzat.

Moltes gràcies a les famílies per la comprensió i disculpeu els perjudicis que us haja pogut ocasionar.

El vostre suport és clau per conscienciar la societat de la importància d'una educació infantil que acompanye els infants en el seu desenvolupament, que estiga oberta a les famílies, que es base en el joc i en la concepció de l'infant com a constructor del propi aprenentatge i que abrace els diferents temps i maneres de la infància.

I, per a això, calen professionals que treballen amb unes condicions laborals (ràtios abusives, hores no retribuïdes, inestabilitat...) i unes retribucions d'acord amb la formació, la responsabilitat, la dificultat i la implicació necessària per a treballar en l'etapa educativa més important de la vida.

I, per això, reivindicar unes condicions laborals dignes és també lluitar contra la mercantilització i la degradació de l'educació dels nostres fills, és també lluitar al capdavall per una educació infantil de qualitat.

I, per això, aquesta crida ha de ser la primera de moltes; i, per això, aquesta crida cal que es convertisca per fi en una lluita compartida.

Des del Trenet, des de l'escola cooperativa, no podem sinó sumar-hi la nostra veu i la nostra solidaritat.

Més informació en aquest enllaç. 

Donem suport a la primera vaga estatal d'educació infantil

Demà El Trenet s'aturarà, ja que totes les treballadores i cooperativistes de l’Escoleta donarem suport a la primera vaga estatal d'educadores infantils.
La convocatòria de vaga respon a la pretensió patronal de firmar un nou conveni que perpetua la precarietat del sector,
fortament feminitzat, amb unes condicions laborals i retribucions molt per davall de la formació i la responsabilitat que implica.
Per això, volem sumar la nostra veu a la lluita per la dignificació del nostre col∙lectiu, atés que és condició sine qua non perquè ho siga l'educació infantil, l'etapa educativa més important de la vida i, contràriament, l’etapa més invisibilitzada i minusvalorada tant socialment com políticament.
Si ens hi voleu acompanyar, a les 9 h farem una concentració a la porta de l'Escoleta i, de vesprada, quedarem a les 17 h per a anar tots junts a la manifestació.
Moltes gràcies per la vostra comprensió i suport.

Xarrada " Què és la disciplina positiva?"

Sovint, sabem com no volem educar els nostres fills, però no com fer-ho. En la xarrada de dimarts, Silvia Guerrero ens va obrir la porta a trencar la inèrcia dels càstics, els premis i la culpabilitat en la resolució dels conflictes quotidians, explicant-nos en què consisteix la disciplina positiva, la qual busca satisfer el necessari sentiment de pertinença de l'infant (sentir-se integrat, sentir-se important), es basa en l'amabilitat i la fermesa, es planteja l'efectivitat a llarg termini i naix del respecte, la responsibilitat i la validació dels sentiments de l'infant, així com de la consciència de la seua capacitat d'acord amb el seu moment evolutiu. 

Moltes gràcies a Silvia per posar-nos a l'espill com a pares i mares, i per sembrar el camí per reflexionar i repensar la manera en què eduquem els nostres fills.

Concert solidari de Tin Robots

Un espectacle que conjumina música i paraula, amb el repertori infal·lible dels Beatles i un conte interestel.lar que el lliga i l'enlaira across the universe.

És Beatles for Kids de Tin Robots, i en formen part dos pares treneters molt estimats, Emili i Toni.

Demà teniu una oportunitat de conéixer-los i gaudir-ne, i, a més, per una bona causa!

Ací us en deixem el cartell i l'enllaç al programa Territori sonor, en què van ser entrevistats dimarts passat.