Avui ens agradaria compartir amb vosaltres una de les tantes històries que hem viscut al Trenet durant els primers dies dels seus 37 viatges. La història de Pau, el seu coixí, i Martí, dos antics treneters que continuen fent camí junts, ara a l’escola dels “majors”, i el record dels quals ens ha inspirat a escriure aquest article.
Dimecres, 5 de novembre de 2014
Fa tres mesos que Pau, d’un any i quatre mesos, va començar a vindre al Trenet. Des d'aleshores, i des que van deixar d’estar a l’Escoleta els seus pares tot el dia, hi ha vingut amb un coixí ben agafadet de la mà dreta. Un coixí d’animals i flors amb colors tan vius com els seus ulls encuriosits, que tot ho miren i tot ho escorcollen. És el seu coixí i, si ens hi acostem, podrem ensumar l’aroma del somriure còmplice del pare, del caldet de peix de la iaia o de l’alegria desbordada de Truc, el seu gos, cada vegada que Pau entra a casa. Tot un món i tota una història, el món i la història de Pau, en el seu coixí, el qual ha portat cada dia durant més de tres de mesos a l'Escoleta i del qual mai no s’ha soltat... fins avui, que, de sobte i sense gairebé adonar-se'n, l’ha deixat caure, suaument, a terra.
El cridava entusiasmat Martí des de la caixa de cartó que la seua imaginació havia convertit en vaixell pirata; i Pau hi ha anat corrents a la crida del seu company, gràcies al qual, de sobte, ha obert la mà fent que caiguera a terra el coixí que l’embolcallava de la seguretat que tant ha necessitat durant aquests primers mesos a l’Escoleta. I és que Pau havia aprés a pintar, dinar, ballar, engronsar-se, passar pel túnel… amb la mà esquerra, però per a agafar el periscopi que li oferia Martí des de dalt del vaixell pirata necessitava les dues mans, però, per damunt de tot, la seguretat i confiança necessàries per a moure’s i expressar-se en llibertat, la seguretat i la confiança que li donava el seu coixí, i que, des d’avui, li donen Martí, la resta de companys i la mestra, la seua mestra.
La de Pau és una de les tantes històries que, al llarg dels nostres 37 anys dalt del Trenet, hem viscut en el període de l’acollida, al llarg del qual, a més de viure’l acompanyat sempre dels pares, intentem que la nostra calidesa, respecte, tranquil·litat i afecte ajuden a desfer l’aiguabarreig de sentiments tan trasbalsadors que es desperten en els xiquets, i també en els pares, en haver d’afrontar aquesta escolarització, malauradament, tan primerenca.
Històries que ens omplin de goig i d'il.lusió per formar part de la familia trenetera. Gràcies
ResponElimina