Encetem un nou curs, una nova aventura, un nou periple trepidant pels apassionants i irrepetibles primers anys de la vida, uns anys tan bonics com fugissers en què “tot està per fer i tot és possible”, metafòricament... i literalment.
Tenim el món als nostres peus, i volem descobrir-ne cada racó, amb els cinc sentits, sense presses i sense dreceres, paladejant-lo i enriquint-lo amb eixe món de mons que és la nostra imaginació, la nostra inexhaurible i màgica capacitat per fer d’allò que és, allò volem que siga. I ho volem fer amb la llibertat de dir, sentir, fer i ser: el tresor més gran que tenim i que no volem que ningú ens arrabasse.
Perquè no hi ha un sol camí, perquè n’hi ha tants com xiquets som al món; i perquè no hi ha una sola manera de comportar-se, aprendre, estimar, sentir o expressar-se: som xiquets, som bellament diversos, i així volem continuar sent.
No volem estar asseguts a una cadira durant hores, no volem pintar només dins del cercle que ens heu pautat, no volem que les pantalles ens emmirallen la realitat, no volem omplir fitxes absurdes, no volem que ens etiqueteu, no volem que ens compareu i que vos frustreu si no som com voldríeu, no volem que ens aclapareu amb ordres, no volem que li digueu a la mare que ja som majors per a mamar, no volem que ens doneu pressa a tothora i ens impediu parar-nos a agafar eixa pedreta tan bonica que hem trobat a terra, no volem que ens lleveu l’oportunitat d’aprendre les coses per nosaltres mateixos, no volem que ens féu créixer abans d’hora, no volem, al capdavall, que ens furteu el nostre dret a ser qui ja som: xiquets que volem ser escoltats, estimats i respectats, xiquets que volem palpar, empastrar-nos, cridar, pintar, ballar, anar descalços, riure, caure, embadalir-nos, córrer… seguint la nostra curiositat innata per experimentar i explorar, a foc lent i sense moderació. Un anhel que vosaltres, pares i mares, ens esperoneu cada dia a satisfer, donant-nos la confiança i l’estima que necessitem per a gaudir del plaer de sentir-nos capaços de fer les coses per nosaltres mateixos, de la tranquil·litat de poder desplegar totes les nostres emocions i del goig de compartir amb vosaltres totes les descobertes que ens regala aquest món que tot just hem començat a desempaperar.
És per això que, ara que hem de fer aquest pas tan gran com és anar per primera vegada a l’escola, volem que estigueu amb nosaltres, els primers dies, les primeres setmanes o els primers mesos, segons com ens anem trobant, tant vosaltres com nosaltres. És tant el trasbals que ens suposa! Un entorn on tot i tots ens són encara desconeguts, i en un moment en què encara no podem expressar-vos amb paraules com ens sentim, i en què encara no podem entendre que tornareu després, perquè només habitem l’ara i l’ací.
Començar el nostre camí a l’escola és ara un salt al buit, però vosaltres, pares i mares, sou la nostra xarxa. Una xarxa de seguretat i estima que vam començar a teixir quan tan sols sentíem el batec del cor de la mare, la melodia que ens nodria de vida dins de la panxa.
I d’aquest solo a la simfonia de batecs que componen la xarxa que, a poc a poc, hem anat engrandint amb els iaios, els tios, els amics o els veïns, i, a partir de demà, amb Anna, Librada, Vicky, Felicitat, Paco i Imma. I Mariví, i Amparo, i… la Bruixa de la Morera, i el mag Flautirorí, i la gallina Quiqueta, i el pirata Pata-xula… i Pili, la pescatera de Patraix, i el lloro Bartolo, de la Plaça, Nacho, del Cresol–... i tants altres companys de viatge amb qui omplirem les butxaques d’un fum d’experiències i emocions compartides.
Abans que puguem gaudir d’aquest viatge, però, cal que ens sentim com a casa al Trenet, i això arribarà, com no podia ser d’una altra manera, després d’un temps, el temps que cadascun de nosaltres necessite, no per a “adaptar-se” –des de quan és el xiquet qui s’ha d’adaptar? És l’escola qui s’ha d’”adaptar” a cadascun d’ells!– sinó per a sentir-nos segurs, reconeguts, respectats i estimats a l’Escoleta. Fins que arribe aquest moment (i també després, per descomptat!), estarem al Trenet amb els nostres pares i les nostres mares, descobrint-ne cada racó i teixint les primeres complicitats amb els que seran per sempre els nostres primers companys i els nostres primers mestres. Aquells que al juny ens van enviar una carta convidant-nos a viatjar amb ells i que ara només voldríem que ens reberen amb una mirada que ens aculla, amb una orella que ens escolte i amb una mà que s’òbriga… al respecte, a la llibertat i a la confiança per a acompanyar-nos en la descoberta de nosaltres mateixos i del món, real i imaginari, extern i intern; i per a fer-ho guiats per la nostra curiositat per fer i desfer, per crear i recrear-nos: al nostre ritme i a la nostra manera.
Tenim el món als nostres peus, i volem descobrir-ne cada racó, amb els cinc sentits, sense presses i sense dreceres, paladejant-lo i enriquint-lo amb eixe món de mons que és la nostra imaginació, la nostra inexhaurible i màgica capacitat per fer d’allò que és, allò volem que siga. I ho volem fer amb la llibertat de dir, sentir, fer i ser: el tresor més gran que tenim i que no volem que ningú ens arrabasse.
Perquè no hi ha un sol camí, perquè n’hi ha tants com xiquets som al món; i perquè no hi ha una sola manera de comportar-se, aprendre, estimar, sentir o expressar-se: som xiquets, som bellament diversos, i així volem continuar sent.
No volem estar asseguts a una cadira durant hores, no volem pintar només dins del cercle que ens heu pautat, no volem que les pantalles ens emmirallen la realitat, no volem omplir fitxes absurdes, no volem que ens etiqueteu, no volem que ens compareu i que vos frustreu si no som com voldríeu, no volem que ens aclapareu amb ordres, no volem que li digueu a la mare que ja som majors per a mamar, no volem que ens doneu pressa a tothora i ens impediu parar-nos a agafar eixa pedreta tan bonica que hem trobat a terra, no volem que ens lleveu l’oportunitat d’aprendre les coses per nosaltres mateixos, no volem que ens féu créixer abans d’hora, no volem, al capdavall, que ens furteu el nostre dret a ser qui ja som: xiquets que volem ser escoltats, estimats i respectats, xiquets que volem palpar, empastrar-nos, cridar, pintar, ballar, anar descalços, riure, caure, embadalir-nos, córrer… seguint la nostra curiositat innata per experimentar i explorar, a foc lent i sense moderació. Un anhel que vosaltres, pares i mares, ens esperoneu cada dia a satisfer, donant-nos la confiança i l’estima que necessitem per a gaudir del plaer de sentir-nos capaços de fer les coses per nosaltres mateixos, de la tranquil·litat de poder desplegar totes les nostres emocions i del goig de compartir amb vosaltres totes les descobertes que ens regala aquest món que tot just hem començat a desempaperar.
És per això que, ara que hem de fer aquest pas tan gran com és anar per primera vegada a l’escola, volem que estigueu amb nosaltres, els primers dies, les primeres setmanes o els primers mesos, segons com ens anem trobant, tant vosaltres com nosaltres. És tant el trasbals que ens suposa! Un entorn on tot i tots ens són encara desconeguts, i en un moment en què encara no podem expressar-vos amb paraules com ens sentim, i en què encara no podem entendre que tornareu després, perquè només habitem l’ara i l’ací.
Començar el nostre camí a l’escola és ara un salt al buit, però vosaltres, pares i mares, sou la nostra xarxa. Una xarxa de seguretat i estima que vam començar a teixir quan tan sols sentíem el batec del cor de la mare, la melodia que ens nodria de vida dins de la panxa.
I d’aquest solo a la simfonia de batecs que componen la xarxa que, a poc a poc, hem anat engrandint amb els iaios, els tios, els amics o els veïns, i, a partir de demà, amb Anna, Librada, Vicky, Felicitat, Paco i Imma. I Mariví, i Amparo, i… la Bruixa de la Morera, i el mag Flautirorí, i la gallina Quiqueta, i el pirata Pata-xula… i Pili, la pescatera de Patraix, i el lloro Bartolo, de la Plaça, Nacho, del Cresol–... i tants altres companys de viatge amb qui omplirem les butxaques d’un fum d’experiències i emocions compartides.
Abans que puguem gaudir d’aquest viatge, però, cal que ens sentim com a casa al Trenet, i això arribarà, com no podia ser d’una altra manera, després d’un temps, el temps que cadascun de nosaltres necessite, no per a “adaptar-se” –des de quan és el xiquet qui s’ha d’adaptar? És l’escola qui s’ha d’”adaptar” a cadascun d’ells!– sinó per a sentir-nos segurs, reconeguts, respectats i estimats a l’Escoleta. Fins que arribe aquest moment (i també després, per descomptat!), estarem al Trenet amb els nostres pares i les nostres mares, descobrint-ne cada racó i teixint les primeres complicitats amb els que seran per sempre els nostres primers companys i els nostres primers mestres. Aquells que al juny ens van enviar una carta convidant-nos a viatjar amb ells i que ara només voldríem que ens reberen amb una mirada que ens aculla, amb una orella que ens escolte i amb una mà que s’òbriga… al respecte, a la llibertat i a la confiança per a acompanyar-nos en la descoberta de nosaltres mateixos i del món, real i imaginari, extern i intern; i per a fer-ho guiats per la nostra curiositat per fer i desfer, per crear i recrear-nos: al nostre ritme i a la nostra manera.
No es podria explicar millor. Gràcies de tot cor per la vostra tasca educativa i per ser inspiració de mares i pares. Per molts anys!
ResponElimina