dimecres, 7 d’octubre de 2020

Del valor del joc espontani

A principi de curs, Mercedes ens portà unes teles que tenia per casa.
Viqui, la mestra dels més majors, les va posar en una cistella i les va deixar damunt la taula de la seua aula.
Van passar uns quants dies fins que Ona s’hi va fixar.
Va començar a intentar penjar les teles amb algun clau que trobava a la paret, però li queien.
Els claus eren molts xicotets, era impossible que aguantaren.
En vore-ho, Viqui li va pegar la volta a les taules, ja que així quedaven a la mà d’Ona les potes, a les quals podria estendre amb més facilitat les teles.
Una estoneta després, Ona va se’n va adonar. En un tres i no res, ja tenia esteses un parell de teles. “Estic fent una caseta”, va dir. Uns quants que s’ho miraven a vore què, la van imitar i es
es van fer també la seua.
Les “casetes” els donen moltíssim joc, de vegades per a l’acció –són escenari de contes, cabanyes damunt dels arbres, coves en les muntanyes–, de vegades per al repòs, com en aquest cas.
Es quedaren cadascú dins de la seua caseta sense fer res. En algun moment hi deixaren entrar algun company, però en general, no.
Sentir que eixe és el nostre espai, trobar un refugi “secret” i “íntim” on regeixen els nostres propis temps i normes.
Que no ho necessitem nosaltres també de vegades?
Respectem-ho donant-los temps, espais i materials perquè puga ocórrer.

 
 




Cap comentari:

Publica un comentari