La lectoescriptura és un dels continguts que més sovint és víctima del perillós mantra educatiu del “com abans, millor”. Presses, dreceres i pressió que no fan sinó arrabassar als infants el plaer i la satisfacció de recórrer, al seu ritme i a la seua manera, el camí, tan i tan màgic, que condueix a aprendre a llegir i escriure.
Als dos-tres anys, els interessos dels infants solen estar bastant allunyats d’això.
En el grup d’enguany dels més majors, però, vam observar que hi havia un grapat d'infants que reconeixien algunes lletres.
Per exemple, quan contem un conte, es fixen que, per exemple, en el títol hi ha una a d’Altea.
Dona la casualitat que, en aquest grup, hi ha molts infants que tenen germans majors, i potser per això, o per qualsevol altra raó, hi ha aquest incipient interés per les lletres.
No caure en aquestes presses i pressions de què parlàvem no vol dir que no puguem fer res relacionat amb lectoescriptura. Per descomptat que sí, si naix, com en aquest cas, d’un interés intrínsec dels infants.
En adonar-nos d'aquest interés fa um parell de setmanes, vam provar a escriure en una pissarra gran els noms de cadascú. "Ara el meu, ara el meu!", demanaven.
Allí es van quedar escrits alguns dies, i quan els infants hi passaven, assenyalaven ben pagats el seu.
Per això, vam pensar a escriure en cartons la lletra de la inicial del nom de cada infant i col·locar les fotos de cadascun en la lletra que corresponguera. El raconet de les lletres trau fum des de fa dies, i està donant peu a moltes reflexions en les reunions d’equip.
L’observació d’aquest engrescament ens fa pensar, però, que més enllà de l’interés per la lectoescriptura, el que els motiva ara té més relació amb la necessitat, tan present en aquestes edats, de la autoafirmació, de la construcció de la pròpia identitat en relació a l’altre.
Acostar-se al seu jo, experimentar i gaudir del sentiment de pertinença que els diferencia de la resta.
La P de Pau, com els porquets.
La E d’Èlia i d’Eloi, com la d’elefant.
N’hi ha qui hi està engrescandíssim, i d’altres que gens ni miqueta. I no passa res. I no vol dir tampoc res més que que tenen altres interessos, tan importants o més que aquest, i que cal respectar de totes totes.
Ja arribarà, quan siga, tant fa… cada infant és diferent, i som nosaltres els que ens hi hem d’adaptar, i no, mai, a l’inrevés.
Gaudim-ne, perquè acompanyar-los al seu ritme és importantíssim per al seu desenvolupament sa… i preciós.
Qué bonic és entendre gran part de l'educació com un acompanyament al seu descobriment
ResponElimina