Toc, toc. Eixim a vore qui ve. El llop!
Dimarts passat, Héctor va decidir eixir de casa disfressat del llop.
Eixe dia teníem pensat fer un passeig per l’Escoleta junts, a vore quin espai nou trobàvem. Són les primeres setmanes, i encara ens en queda algun per descobrir.
Però no. Vam deixar el passeig per a un altre dia. No hi vam tindre temps! Com n’havíem de tindre, fugint una vegada i una altra del llop perquè no ens atrapara?
I ja està? I ja està.
Comptar fins a cinc, córrer, botar o acatxar-se, pensar un amagatall (i si m’amague darrere de les teles? O millor dins de la caseta? I davall de la taula? I si córrec la cadira cap ací i em cobrisc amb el tapet?), quedar-se en silenci i quiet (ai que complicat!) perquè no ens veja, conxorxar-se amb algun company, contar-se la jugada, ara jo el llop, ara jo el llop!, riure i riure sense parar, que ve, que ve!
Que cal més?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada