De vincles i canvis

Des de fa un grapat d’anys, en lloc de tindre una mestra de referència diferent cada any, cada colleta té una mateixa mestra durant els dos cursos d’escoleta. Tot i que pensem que les dos opcions tenen avantatges i inconvenients, el que més valorem ara com ara per a decantar-nos per l’opció actual és el vincle de confiança i complicitat que permet teixir entre la mestra i els infants i les seues famílies. D’altra banda, acompanyar una mateixa colleta durant els seus dos primers anys d’escoleta ens ajuda a conéixer de manera més profunda cada infant i els canvis experimenta en aquesta primera, i cabdal, etapa de la seua vida. Canvis ben nombrosos i gegantins, i és que els canvi entre el naixement i els successius tres anys no tenen parangó a cap altre en la vida.

El camí compartit comença amb infants que encara no poden desplaçar-se per ells mateixos o d’altres que necessiten el nostre dit o la nostra mà (o la d’algun amic o amiga) per a canviar d’un espai a un altre. Ai, eixes rampetes entre els dos patis que són tot un repte per a la majoria d’infants d’1-2 i que bonic és poder observar com, a mesura que passa el curs van aconseguint passar-hi sols! El desplaçament, el moviment, la seguretat de poder moure’s de manera autònoma, que no tan sols depén de la seua capacitat motriu si no de la confiança en l’espai i en les persones que l’acompanyen.

Per a afavorir aquest desenvolupament motriu, es van afegint a les aules material a demanda de les necessitats de cada grup. També als patis es reflecteix aquesta evolució, i és que a poc a poc anem veient com els infants van descobrint i gaudint dels diferents materials que els conviden a assolir desafiaments més grans: el tronc de morera, que convida a fer equilibris, l’espatllera amb la qual cada vegada arribem més i més amunt, el tub per a aguaitar a la finestra de l’aula dels ‘bebés’, etc. Cadascú al seu ritme, amb una cosa en comú, l’atenta mirada i l’acompanyament de la figura de referència.

Un altre canvi significatiu molt emocionant per als infants i preciós per als adults que els acompanyem és, sense cap dubte, l’adquisició del llenguatge. La xicalla comença l’escoleta amb la seua incipient i particular manera d’expressar-se, ja siga verbal o no. La intenció comunicativa hi és i és tot un repte ben divertit per a les mestres poder anar descobrint tot allò que volen expressar amb onomatopeies, balbuceig, remucs, primeres paraules amb llengua de drap... A poc a poc, més i més paraules, i més i més afinades, fins arribar al moment de converses dignes d’escriure un llibre (prompte vos podrem ensenyar el ‘Conversari’ que estem preparant!).

El joc ens acompanya des del primer dia d’escoleta i també hi observem una evolució molt significativa amb el pas del temps. Les colletes d’1-2 anys tenen un joc més individual, cadascú a la seua van satisfent les seues necessitats d’exploració, connexió i relació amb tot allò que els envolta a través dels sentits. Els majors, en canvi, tenen una altra manera de viure el joc i la relació amb els iguals. No debades, en aquestes colletes observem un joc més simbòlic amb més moviment, més soroll i més activitat amb què, a poc a poc, van deixant arrere el joc majoritàriament en paral·lel i gaudeixen d’estonetes de joc en interacció amb l’altre.

El moviment, el llenguatge, el joc i tants altres canvis... tan fulgurants quan fem la vista arrere, i tan minuciosos quan hi estem tan apassionadament immersos.

Un grapat de fotos de l’últim dia d’escola!

Del record de la neu i Flautirorí, dels Reis d’Orient amb els sacs ben carregats, d’unes cartes ben especials per a cada infant de les colletes dels majors i dels objectes amb què a les classes dels menuts va arribar un trosset de cada casa per compartir-lo en colleta.

Del senyor rei done’m casca per a mi, del debut del club del Trenelele, de les nadales de les famílies, de la dolçor de torrons i mistela, de l’emoció al capdavall, que fa bategar l’escola!

Que passeu bones festes i que el nou any vinga plenet a caramull d’alegries!

Ah! Recordeu sembrar les favetes!

Jocs de falda amb Amparo

Durant aquestes setmanes, hem conegut a través d’Amparo un fum de jocs de falda, als quals s’han sumat els que els pares i les mares han recordat que els cantaven de menuts. Un exercici de memòria compartit ben emotiu amb què hem pogut conéixer un bon grapat de cantarelles que han passat de generació en generació i amb les quals, a més de fomentar la comunicació i la interacció amb els infants, teixim complicitats i despertem els sentits i el descobriment del propi cos.

Si en voleu conéixer més, ací vos deixem l’enllaç als jocs de falda dels amics d’@envalenciaVLC.

Això era i no era, arre burro, polseguera!

Això era i no era, arre burro, polseguera! Així començava Librada cada conte que li contava a la xicalla i així continuarem contant-los a l’escoleta, on quedarà per sempre la teua alegria, el teu parlar, la teua estima per cadascun dels infants -per cada madama i carpanta- i la naturalitat d’eixe deixar fer, d’eixe deixar ser… d’ara i de fa quaranta anys, quan tot just féieu arrancar el Trenet amb el compromís i la il·lusió única d’aquell grupet de joves somiatruites a qui, fins arribar a tu, hem anat dient adeu durant els últims anys.

Que tot estava per fer, que tot era possible… i així ha sigut. Ho vau fer, ho vas fer possible. El relleu es completa amb la teua jubilació, i no podem prendre’l sinó amb la gran responsabilitat de fer-nos-en dignes.

Tan gran és el repte com l’agraïment pel mestratge!

Ací vos deixem un grapat de records de dissabte, on vam fényer el final del viatge al Trenet de Librada amb el millor sabor, el de les anècdotes, el de l’emoció compartida… i el d’unes coquetes boníssimes acabadetes de coure! 😋

Sobre l'ús de les pantalles

La setmana passada vam intervindre breument en les notícies d’À punt sobre l’ús de les pantalles. Ací vos en deixem el vídeo, en el qual ens ratifiquem en la necessitat de bandejar-les a l’escola i a casa almenys durant els tres primers anys de vida.

Perquè la connexió que necessiten els infants per a desenvolupar-se és amb un mateix i amb l’altre, amb les arrels, naturals i culturals, amb les veus i les paraules que acompanyen el seu descobriment del món; amb el joc lliure, el moviment i les pròpies necessitats (fam, son…) i emocions (alegria, sorpresa però també frustració, tristor…), al seu ritme i a la seua manera, a través dels sentits i la realitat virtual de la qual són els millors mestres, la imaginació.

On va la corda, va el poal

Estem encara a principi de curs i on va la corda… va el poal, és a dir, on va la mestra de referència, darrere que va tota la colleta.

I entre això, i que en la colleta de 2-3 anys, la curiositat per com va això del pipi, la caca i el wàter ens té d’allò més engrescats… vet ací aquesta imatge.

De la realitat en el 0-3. Tan fusional, tan quotidiana, tan apassionant com de tanta entrega, i divertida, divertidíssima.

El Trenet respirarà Felicitat per sempre

I així que, i així que

tota la llavor que has sembrat,

esperem que la puguem cuidar

per demà.

Que demà, que demà,

mancarà el que ens has ensenyat

Per això, malgrat que marxes… has de tornar.

Un poc de sort, i els teus ulls per a poder mirar…

com tu.

Amb aquesta cançó, dissabte rebérem per sorpresa a Felicitat enmig d’una ventada de mil dimonis. A pesar que l’aire ens va recloure, amb anècdotes i bona cosa de rialles i plors, obrírem aborronades amb ella les portes de la seua jubilació.

Una jubilació que arriba després d’anys i panys de viatge compartit, i que acaba en el temps però no en la llavor sembrada. No debades, el Trenet respirarà Felicitat per sempre. En els espais i materials, en la mirada vers els infants, en les propostes, en el projecte al capdavall i el perquè que el motiva, basat en el seu profund coneixement de la infantesa i la profunda estima per l’escola que l’abraça des del respecte i el cor, els braços i els ulls oberts per a admirar-se’n.

La vetlada va acabar llegint de viva veu les més de cinquanta pàgines escrites per un fum de pares i mares d’ara i de fa cinc, deu o fins i tot trenta anys.

Paraules plenes d’estima i d’agraïment per l’acompanyament brindat en aquests primers anys de vida dels infants i també primers com a pares i mares.

Paula en pren el relleu després de mesos compartits amb ella, i és que la tasca valuosíssima de Felicitat durant tots aquests anys no fa sinó ratificar-nos en la importància cabdal -per a les famílies, per a les mestres i per als infants- de la figura del psicòleg com a part de l’equip en l’educació infantil.

Gràcies, per tant, Felicitat! Una abraçada plena ja d’enyor i que gaudisques de la nova etapa amb la satisfacció plena de saber-te estimada i valorada per tots aquells que hem tingut la sort de compartir camí professional, i per sempre ja vital, amb tu.

No tardes a tornar a casa.

                                       

Dues teles i...

Si l’altre dia parlàvem de dues teles i d’un espai on, tranquil·lament, parar… hui parlem d’eixes dues mateixes teles i d’un espai on, tot el contrari a tranquil·lament, jugar a amagar-nos, desafiar, imitar o escapolir-nos del llop. Dues teles, un udol i vinga les corredisses, els crits les rialles entremaliades.

Dues teles i un udol, traguem, vencem jugant la por.

De por!

Que no cal anar-se'n tan lluny, que ací en tenim un fum! De monstres i llegendes, de cançons i d'històries atemoridores vora el foc.

I és que la tradició oral valenciana ens ha llegat un bon grapat de criatures i contalles que feien feredat als nostres iaios i iaies i que, gràcies a iniciatives d’arreu del País (@letnomuseu, @museucomarcalhortasud, @danimiquel i @francesc.gisbert, @andanaeditorial…), han despertat de l’oblit i hem tornat a saber qui són, on viuen, què fan… i com espantar-los, si cal! Estem salvats!

I vosaltres, coneixeu el Butoni, la Quarantamaula, la Tarasca o la Bubota?

Uns personatges que a l'escoleta ens engresquen bona cosa i que ens permeten acostar-nos, des de les arrels i des del joc, a eixe sentiment tan universal que és la por. Voleu saber-ne més? Ací vos deixem l'enllaç a la programació d'enguany de l'Etno: https://l1nq.com/etnopor