Deixar fer: l'educador i el segon plànol

Si els adults deixem a l’abast dels infants tots els materials de l’aula i som capaços de quedar-nos en un segon pla, observant-los i no intervenint-hi si no és necessari, a cada moment sorgeixen experiències en què els xiquets se les han d’enginyar per aconseguir el seu propòsit.

Heus ací una mostra.

Després d’una estona pintant el vidre de baix de la porta, a Aitana, Adriana i Iker ja no els en quedava ni un centímetre per ratllar.

“Ara eixe!” va cridar Aitana apuntant el vidre de dalt. Tot seguit, va començar a saltar amb el retolador a la mà. Com que no era gens còmode pintar a bots, va parar, va pegar una volta per l’aula i va agafar una cadira. 

La resta de xiquets, sense dir ni pruna, la van imitar, un darrere de l’altre, i, ben pagats, tots tres van continuar pintant.

I és que no es tracta de fer-los la vida més fàcil, sinó de donar-los temps, eines i confiança perquè desenvolupen els seus propis recursos i la capacitat d’iniciativa, perquè se senten capaços de resoldre els xicotets reptes que els apareixen i perquè puguen experimentar, en acabant, la satisfacció, tan plaent i estimuladora, d’haver-hi trobat solució per un mateix.