Amb xiquets tan menuts com els infants d’1 a 3 anys, les emocions només poden ‘treballar-se’ a través de la vivència directa. Poden servir-nos com a suport els contes, per exemple, però el ‘treball’ més important és el que hem de fer en el mateix moment en què l’infant està vivint una emoció concreta en primera persona. Connectar amb les emocions ‘positives', com ara la sorpresa, l’alegria, etc. és d’allò més fàcil i plaent per a l'infant, però fer-ho amb la tristesa, la ràbia, la frustració, la por… no ho és tant.
Per això, quan l’infant experimenta alguna d’aquestes emocions, cal que l’emparem, que li permetem expressar-se amb els seus recursos i que li reconeixem, verbalitzant-ho, l’emoció que està vivint, així com les causes, si les sabem, que l’han portat a sentir-se així. Amb paraules senzilles, de manera serena i molt afectuosa, i acatxant-nos, posant-nos a la seua altura. Sovint, amb la voluntat de protegir l’infant, caiem en la inèrcia de llevar-li importància a allò que l’infant sent (“No plores, si no passa res, ja ha passat, ja ha passat…”), i amb això, lluny de protegir-lo, li transmetem inconscientment que allò que sent no importa, i que la tristesa, la ràbia, etc. són emocions que cal que evite, que cal que reprimisca. I tant una cosa i l’altra no només són incertes, sinó fortament perjudicials per a la pròpia construcció de la personalitat i el desenvolupament emocionalment sa de l’infant.
I és que, per molt que intentàrem que els nostres xiquets no sentiren por, frustració, etc., no ho aconseguiríem. Al llarg de la vida les experimentaran, de la mateixa manera que ja les experimenten ara amb 1, 2 i 3 anys.
En les nostres mans està acollir-los, respectar-los i acompanyar-los, al capdavall, donant-los seguretat i afecte, i ajudant-los, posant-hi paraules, a reconéixer l’emoció que els turmenta en eixe moment perquè puguen connectar-hi i transitar-hi.
No es tracta, doncs, d’un joc en què l’infant ha d'imitar una careta trista o una altra contenta penjada en el mural. Ni tampoc de dedicar una setmana del curs, o una hora concreta del dia, tant se val, a ‘treballar’ les emocions. Els infants de 0-3 anys no tenen encara els recursos ni les capacitats necessàries per a descontextualitzar i abstraure d’una manera tan extrema, i, al nostre parer, tan absurda, conceptes complexíssims com són les emocions.
Per això, quan l’infant experimenta alguna d’aquestes emocions, cal que l’emparem, que li permetem expressar-se amb els seus recursos i que li reconeixem, verbalitzant-ho, l’emoció que està vivint, així com les causes, si les sabem, que l’han portat a sentir-se així. Amb paraules senzilles, de manera serena i molt afectuosa, i acatxant-nos, posant-nos a la seua altura. Sovint, amb la voluntat de protegir l’infant, caiem en la inèrcia de llevar-li importància a allò que l’infant sent (“No plores, si no passa res, ja ha passat, ja ha passat…”), i amb això, lluny de protegir-lo, li transmetem inconscientment que allò que sent no importa, i que la tristesa, la ràbia, etc. són emocions que cal que evite, que cal que reprimisca. I tant una cosa i l’altra no només són incertes, sinó fortament perjudicials per a la pròpia construcció de la personalitat i el desenvolupament emocionalment sa de l’infant.
I és que, per molt que intentàrem que els nostres xiquets no sentiren por, frustració, etc., no ho aconseguiríem. Al llarg de la vida les experimentaran, de la mateixa manera que ja les experimenten ara amb 1, 2 i 3 anys.
En les nostres mans està acollir-los, respectar-los i acompanyar-los, al capdavall, donant-los seguretat i afecte, i ajudant-los, posant-hi paraules, a reconéixer l’emoció que els turmenta en eixe moment perquè puguen connectar-hi i transitar-hi.
No es tracta, doncs, d’un joc en què l’infant ha d'imitar una careta trista o una altra contenta penjada en el mural. Ni tampoc de dedicar una setmana del curs, o una hora concreta del dia, tant se val, a ‘treballar’ les emocions. Els infants de 0-3 anys no tenen encara els recursos ni les capacitats necessàries per a descontextualitzar i abstraure d’una manera tan extrema, i, al nostre parer, tan absurda, conceptes complexíssims com són les emocions.
Per això, és només des de la quotidianitat que les fa florir de manera natural que podem començar el camí per reconéixer-les, acceptar-les i gestionar-les.
“Plora, criatura, que sí que passa”. I ací està la mestra, el pare, la iaia… per a donar-te paraules, seguretat, afecte i recursos per connectar amb allò que estàs sentint i donar-li eixida.
“Plora, criatura, que sí que passa”. I ací està la mestra, el pare, la iaia… per a donar-te paraules, seguretat, afecte i recursos per connectar amb allò que estàs sentint i donar-li eixida.
Això és, o això hauria de ser, l’educació emocional de què ens parla el currículum d’Infantil, i no transformar aquest ’treball' en un mer contingut acadèmic, aïllat de la vida quotidiana, que és l'aliment de l’aprenentatge amb sentit per als infants, i que és el que hauria de centralitzar la nostra tasca educativa: l’acompanyament respectuós, seguritzador i afectuós dels infants en el desenvolupament de la seua personalitat i de les relacions amb l'altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada