Sobre el paper del mestre-educador

Una de les inèrcies més enrocades en el 0-3 és, potser, el paper del mestre-educador com a ‘repartidor' de coneixements i ‘gestor' del temps dels infants.
Un paper heretat de la Primària més rància que, traslladat al 0-3, deixa al descobert de manera encara més evident la seua incompatibilitat amb una educació que es vol respectuosa amb els ritmes i els interessos de cadascun dels infants. 
Per poder parlar d’una educació respectuosa cal refinir abans el rol del mestre-educador, el qual, contràriament al seu tradicional directivisme, ha de cedir el protagonisme de l’aprenentatge a l’infant i deixar-se guiar per ell, això és, per la seua capacitat d’iniciativa i decisió, i pel seu desig innat d’avançar, per ell mateix, en la descoberta del món que l’envolta.
Tal com ha fet des del dia mateix del seu naixement i tal com continua fent, de manera natural, si els mestres-educadors fem un pas arrere i, en lloc de dirigir, proposar, interferir, interrompre… el seu joc lliure, observem, des d’un segon pla, quins són els centres d’interés que el motiven, i posem a la seua disposició materials adients perquè puguen desenvolupar-lo i enriquir-lo.
Des de fa unes setmanes, un grup de xiquets jugaven a estendre els guants en la barana de la caseta. Com que no podien subjectar-los de cap manera, alguns s’esvaraven i queien.
D’altra banda, hi havia contínuament friccions entre els xiquets, ja que l’espai era molt reduït per a un quefer tan meticulós.
A l’endemà, Amparo va deixar pinces damunt de les taules i va penjar a la classe diverses cordes a l'alçada dels infants. Les pinces es van integrar de seguida en el joc espontani dels infants. Classificant-les, fent caminets, escampant-les, etc. fins que en van descobrir l’ús ‘funcional’, el qual suposava per a ells un gran repte per la gran força i coordinació que requeria. Després d’uns dies i molts intents, començaren a obrir-se les primeres pinces entre gestos de sorpresa, i el joc va anar a poc a poc traslladant-se a les cordes que Amparo havia distribuït per la classe.
Un espai ampli que oferia a l’infant plena llibertat de moviment i un material, les pinces, que aportava un plus de dificultat al seu quefer. 

El que hi segueix són els moments espontanis de plaer i concentració plena que veieu en la imatge.
Sembla obvi, i ho és. Però perquè puguen gaudir d'aquests moments cal primer que ens adonem que la nostra comesa no és seguir un temari i observar-los només per a constatar si un infant compleix o no cert paràmetre, sinó observar-los oberts a la sorpresa, integrar els fets casuals, inesperats; i seguir les pistes que ens van deixant a cada moment en el seu camí personal cap al coneixement del món, d’un mateix i de l'altre.