L’observació (i la documentació) del joc lliure dels infants ens permet adonar-nos de quins són els materials que més els atrauen; de quin és el sentit que li troben a cadascun; o de quins són, en canvi, els materials que no els desperten gens d'interés o que, després d'uns dies, ja han esgotat, etc.
De vegades, però, són els mateixos infants els que ens demanen el material que volen.
La setmana passada, Max estava jugant amb l'arc de Sant Martí de fusta quan, de sobte, li va dir a Amparo: "Necessite animalets per a fer-los una caseta".
Aquella mateixa vesprada vam anar a comprar-ne i, a l'endemà, les casetes de Max ja tenien habitants, els quals va distribuir d’una manera molt curiosa: "A esa caseta los malos i a esta los bons".
En acabant, "ara ací los del mar i ací los de la muntanya", va dir.
A poc a poc, uns quants xiquets es van acostar a veure què feia Max, el qual els ho anava explicant ben concentrat i emocionat.
Una escena paradigmàtica d’allò que coneixem com a ‘aprenentatge significatiu’, ‘aprenentatge entre iguals’, etc., i que, lluny de ser un fet extraordinari, és el que ocorre de manera natural si donem temps i espai als infants perquè puguen desenvolupar els seus propis camins cap al coneixement; si els observem amb els ulls oberts a la sorpresa per aprofitar els fets casuals, inesperats; i si posem a la seua disposició materials que els permeten aprofundir-hi: al seu ritme, a la seua manera i seguint la seua curiositat innata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada