Excursió a la Llometa de Llavata

Al maig vinguérem per primera vegada a la Llometa de Llavata i hui hi hem tornat per continuar gaudint de l’entorn i de totes les possibilitats tan riques que ens ofereix.
La reflexió sobre les experiències d'anys anteriors ens ha fet adonar­-nos que és molt important que els infants puguen gaudir d'un mateix entorn nou, d'uns mateixos materials nous, etc. més d'una vegada. 
I és que, amb infants tan xicotets, l'experiència, i el profit que en trauen, canvia molt si es tracta d'un entorn desconegut o ja conegut.
En la primera presa de contacte, per exemple, hi ha xiquets que, davant de tanta novetat, prefereixen arrecerar­-se amb la mestra, mirar­-s'ho tot des de la distància o explorar només els espais més propers.
En la segona i successives vegades, però, la seguretat que els dóna trobar­-se en un lloc que ja coneixen, facilita que en puguen fruir molt més, dóna lloc a situacions de joc lliure amb més recorregut i permet que sorgisquen noves possibilitats experimentatives, de transformació i interacció amb els materials que troben al pas de la seua exploració.
I ací ens teniu, gaudint de cada racó de la granja i..., com molts de vosaltres ja sabeu, buscant la nostra estimada vaca Paca.

I és que, des de dilluns que no tenim llet a l'Escoleta per a berenar, i no sabem què li deu passar! De moment no l'hem trobada, però tant el paó com els cavalls, les cabres i els porcs ja n'estan assabentats i s'han sumat a la cerca.A més, demà tindrem uns ajudants d'alta categoria, vindran els xiquets més menuts de l'Escoleta, experts gatejadors i escorcolladors! 

Bona nit, famílies!

Joana i la tortuga Matilda

Joana ens n’havia parlat moltíssim, de la seua Matilda ("Quan anem a Banyeres Matilda no ve", "A Matilda li agrada l'encisam", "Matilda corre lenta"), però encara no l’havíem coneguda encara. 
La setmana passada la va portar a l’Escoleta i, ben pagada, va anar a cada classe a presentar-la.
S’hi abalançaven els infants a tocar-la, i Joana, preocupada que l’aclapararen, els explicava que era molt menuda encara, i que amagava el cap perquè tenia por. 
Per això, la vam deixar a terra ("Amb tots els animals!", exclamà Max) i li vam deixar encisam a l’abast per si tenia gana. I caram si en tenia! 
En acabant, al dinar, tots en volien, d’encisam ("Jo com Matilda!"), i la rosegaven com l’havien vistfer a ella. Quin riure! 
Amb tan sols el que els infants porten "a les butxaques", que en diria Tonucci; el que s’esdevé (que vinga el carter, que ploga i isca fang, que trobem una marieta, que hagen pintat un nou mural al barri, que s’hagen acabat les bledes i anem al Mercat a comprar-ne...); el dia a dia ens ofereix tot allò que necessitem per conéixer l’entorn, relacionar-nos, experimentar-hi, aprendre... i, el més important, la possibilitat de fer-ho de manera natural, de manera contextualitzada i significativa, seguint la curiositat innata dels infants, el motor, juntament amb el joc, que tot ho mou.

(provva)

L'instint d'ajuda mútua

Tot i que només hi ha un any de diferència entre els xiquets més majors de l’Escoleta (2-3 anys) i els més menuts (1-2 anys), el desenvolupament tan gran que es produeix en aquestes edats fa que les característiques, necessitats i interessos generals dels uns i dels altres siguen molt diversos. 
Tanmateix, quan estan junts sorgeixen situacions molt enriquidores per a ambdós.
Per això, sempre que podem, afavorim que es donen aquestes trobades. 
La situació que veieu en les fotografies, però, s’ha donat hui de manera espontània quan Ariadna, Pura i Olívia, que havien acabat de dinar i jugaven al pati, s’han creuat amb Mariví, que eixia de la cuina amb les safates del dinar dels menuts.

Li han preguntat on anava, i, encuriosides, l’han seguit amb els tricicles fins a l’aula dels menuts. Hi han aguaitat, i després que Pura diguera “anem a vore com mengen les bebés”, hi han entrat.

Les tres xiquetes els miraven i somreien, i els més menuts els tornaven el somriure amb els ulls esbatanats. De sobte, Ariadna ha agafat una cullera i ha començat a donar l’arròs a Hernán, i Pura i Olívia l’han seguida. 

Una situació tendríssima d’ajuda mútua, de confiança i col·laboració dels menuts, i de cura i responsabilitat dels més majors, que ens ha esborronat.

En adonar-nos-en, hem abaixat la veu i ens hem quedat en el raconet de la porta, observant aquesta imatge tan bonica que ens il·lustra allò de què moltes vegades us hem parlat, de la importància de les experiències que possibilitem que ocórreguen sense que nosaltres hi intervinguem; deixant-nos guiar pels infants i per les pistes que ens van deixant sobre allò en què troben plaer, sobre allò que busquen, i necessiten que els deixem fer, sentir i viure per aprendre, créixer, ser.

#VolemAcollir

De segur que molts ja coneixeu aquest poema de Joana Raspall, tantes vegades, malauradament, d’actualitat.

Per als qui no, llegiu-lo sencer o mireu-ne aquest fragment amb els vostres fills, conteu-los què està passant a l’altra riba de la Mediterrània, conteu-los que nosaltres, fa no tant, també vam ser ells; i conteu-los, també, que, per primera vegada en molt de temps, podem sentir-nos orgullosos que la nostra ciutat serà refugi d’esperança i dignitat.

Els drets humans no poden continuar ofegant-se entre mars d'indiferència social i ignomínia política a tot Europa.

#VolemAcollir perquè no volem cap persona més a la deriva.

La nostra ciutat, el vostre refugi, #Benvingudes.

Xarrada "L'alimentació industrial infantil al descobert"

Divendres passat va vindre a l’Escoleta Marta Ribó, de Justícia Alimentària i Escola d'AMPES d'alimentació saludable i sostenible, per parlar-nos de l’alimentació industrial infantil.

Un negoci bastant recent que s’embutxaca milions d'euros a l’any venent-nos productes amb un valor nutricional escassíssim i, en molts casos, clarament insans, i aprofitant-se de tot un entramat publicitari enganyós i de falsos avals mèdics comprats a base de talonari. 

Mireu si no els ingredients, per exemple, dels potets d’arròs i de pollastre, amb tan sols un 18 % d’arròs i pollastre, i un 60 % d’aigua; dels paquets de farinetes, amb un terç de sucre; o dels pots de cacau en pols, que tenen un 70 % de sucre.

Realment escandalós i gravíssim.

Moltes gràcies, Marta, per la xarrada i per tota la faenada de conscienciació que esteu fent arreu. Sou imprescindibles. 

Si no vau poder vindre i voleu saber-ne més, us recomanem llegir l’informe “El meu primer verí”, que acaben de publicar, i sobretot, eliminar de la dieta dels infants els productes que emmalalteixen, i omplir-la de menjar real, casolà, i d’aliments frescos, de proximitat i de temporada.

#ComencemÀPunt

L’escola no pot tota sola. Una llengua viva necessita, també, uns mitjans de comunicació que la parlen. 

Per aquesta, i per tantes altres raons, bentornada, televisió pública valenciana!

Per molts anys, encerts i bon servei públic!

I vosaltres, famílies, ja heu sintonitzat À Punt?

Afanyeu-vos que hui a les 14.30 h comença l'emissió en directe! Quina emoció!

Els infants i la ciutat

Tornar la ciutat als xiquets és recuperar-la per a tota la ciutadania, i és també donar-li a l'escola l'aula més rica, significativa i viva que hi pot haver.

Amics de l'AMPA CEIP Doctor López Rosat, Colecamíns, Mesura... us encantarà aquest article.

Ací en teniu un tastet:

"En les nostres ciutats tan ordenades, tan adultes, tan planes i monòtones, veure-hi un grup d’infants dibuixa una imatge alegre, engrescadora i, al mateix temps, evidencia que no estan pensades per a infants. Els infants surten al carrer i ho fan ocupant l’espai amb la seva veu, detenint-se a observar cada activitat que s’hi dóna, saludant a qui es troben pel camí, fent que els cotxes i les motocicletes s’aturin al seu pas. I això, estimades, ja és suficientment preciós com per valorar-ho i potenciar-ho.

És preciós perquè trenca amb el moviment monòton i gris de qui va d’un cantó a un altre sense fixar-se en gaire cosa més. És preciós perquè fa evident que a la ciutat també hi viuen persones menors de 20 anys que tenen dret a fer ús de l’espai públic i a reclamar com volen que sigui aquest.

I és preciós perquè incomoda. Sincerament, qui no ha vist algú de mal humor perquè s’ha creuat amb un grup nombrós de nens i nenes caminant i que detenen el seu atrafegat pas?

Incomoda i davant d’allò que és incòmode hi ha una possibilitat de millora. I queda tant per fer perquè a la ciutat hi convisquin persones de diferents edats amb igualtat de drets i oportunitats…!"

Clic clic!

Carlos va pujar al Trenet com a pare d'Óscar i Teo, i s'hi ha quedat per sempre com a amic... i fotògraf de capçalera.
I és que, cada any que ve a fer-nos les fotos de cada classe, passem un matí ben divertit.
Als infants els encanta trastejar amb el fum de botonets de la seua càmera, i aconseguir que cap xiquet arranque a córrer just en el moment del clic és tota una proesa que ens regala rialles i anècdotes a manta. 

Quan Carlos ve, però, és també quan comencem a adonar­-nos que el curs se'ns escola ja entre els dits, que el comiat a molts dels infants ja hi aguaita, i que entrem de ple en la fase, tan tendreta!, de "les últimes vegades que".

Gaudim­-ne bona cosa, famílies. 

Moltes gràcies, Carlos, per les fotos, la complicitat i la paciència, encara que trobem que enguany ha sigut més difícil la foto d’equip que la dels infants! 

Tota a floretes sí, tota a floretes no...

Bea, la tia de Leo, és bona amiga del Taller de Clo, i després de celebrar cada banquet que preparen, retiren un fum de branquetes, fulles i flors com les que veieu en les fotografies.

Quan ens ho va ensenyar, se’ns van fer els ulls com a plats en pensar tot el profit que els infants en sabrien traure...

Gaudint del joc motriu de llançar-les (“Iujuuu, lluviaaa!”, deien Adriana i Marcelo) i empomar-les; de l’experimentació sensorial d’olorar-les ("mira quina oloreta!”, deia Pura), tastar-les o fer-s’hi cosquerelles; de la seua creixent psicomotricitat fina quan desfullaven els pètals o agafen el que més els agradava (“estoy fent un ramo para mi mamà”, deia Simón); del joc simbòlic (“sóc la caputxeta que porta floretes a la iaia", ens contava Laia mentre n’omplia els cabassets) o, els més majors, del seu incipient pensament matemàtic discriminant les diverses formes, fent-hi muntons, seriacions o classificacions ("esta no va ahí”, deia Maria).

Ací ens teniu, entre roses, murta, margarides, heures i espígol…, explorant amb deler i cadascú a la nostra aquesta preciosa catifa de fragàncies i colors...

Gràcies, Bea i Taller de Clo! La setmana que ve hi tornarem a per més!

Experiències amb fang

Aquest bloc de fang fa gairebé dues setmanes que està a l’Escoleta… i cada dia pren de nou vida amb l’aigua que els infants hi vessen amb un pitxer… i amb el munt de mans que s’hi abalancen per sentir com, a poc a poc, canvia de color, avivant-se; i de textura, ablanint-se i tornant-se esmunyedís…

Un ritual amb què 'despertem' el fang cada matí i obrim l’ambient “de l’art” a tots els infants que hi vulguen aguaitar-hi...

Ací teniu, en quatre flaixos, les experiències manipulatives i d'experimentació lliure dels últims dies.

Més experiències amb fang ACÍ.

Concert de Dani Miquel al Trenet

Tant fa quantes vegades l’hagem escoltat, que en gaudim tant com si fóra la primera vegada!
L’AMPA ens va portar divendres de vesprada a Dani Miquel a l’Escoleta, i mestres, famílies i infants vam compartir una estona fantàstica.
Gràcies, AMPA, i gràcies, Dani, per haver pujat de nou al nostre Trenet enmig del viatge tan bonic que fas amunt i avall del País.
Traslladant-nos a un temps en què la imaginació era el millor joguet i els carrers i les places el millor tauler de joc. Recuperant les històries de vora el foc i de davall d’una figuera, i compartint la joia que les cançons d’abans ho siguen també d’ara i, tant de bo, de sempre.
Gràcies també, per descomptat, pel guant, el llibre i la dedicatòria, I FINS PROMPTE!