Bon 9 d'Octubre!

Bon 9 d’Octubre, família.
Fem escola, sembrem el demà. De paraules, de sabors, de paisatges, de melodies. D’anhels i de memòria, lluita, vida, compartida.

La nostra 'conquesta'

El calendari escolar està ple d’efemèrides. El 9 d’Octubre, la primera del curs. 

I cada any, la mateixa. Ho celebrem o no? I com? I si fem..., i això altre, què us semblaria? Però... i els infants, quin sentit en trauen? I per això, segons l’any, segons com veiem els infants (a penes hem començat el curs, estem en ple procés d’acollida, i que complicat és encabir aquestes activitats tan dirigides perquè siguen significatives per a ells…), fem una cosa o altra.

Recordem quan anàrem al Centre de Dia, a passar una estoneta amb els més majors i fer-los la ‘mocadorà’; o totes les vegades que hem portat els massapans a l’amic Company perquè ens el coguera en el seu forn morú...

Enguany, però, les limitacions de la COVID encara ho dificulten tot més.

Fet i fet, ací teniu el nostre dia de hui. Amb els uns fent muixerangues al pati, els altres pastant i assaborint uns pastissets inventats –que ens agrada, empastrar-nos!-... i tants altres d’ací cap allà, torbant-se amb açò i allò. Rialles, jocs i descobertes entre dolçaines i tabalets…, que hui és vespra de festa major.

Que canvie el què, però mai el com... perquè siga el dia que siga, posem els peus a terra i ens deixem guiar pels interessos dels infants: donant temps, espai i materials que satisfacen les seues necessitats -ara de seguretat, de consol, d’acompanyament-, que facen fluir el joc, el gaudi, la lliure expressió, i sembren el sentit de pertinença, el vincle amb mestres i companys.

Aquesta és ara la nostra ‘conquesta’, i el motiu hui de la nostra festa.

Perque, ara com ara, tota la resta, queda encara massa lluny. Celebrem-nos i celebrem-ho, però, que l'ocasió ben bé ho mereix!

 

 

 

Del valor del joc espontani

A principi de curs, Mercedes ens portà unes teles que tenia per casa.
Viqui, la mestra dels més majors, les va posar en una cistella i les va deixar damunt la taula de la seua aula.
Van passar uns quants dies fins que Ona s’hi va fixar.
Va començar a intentar penjar les teles amb algun clau que trobava a la paret, però li queien.
Els claus eren molts xicotets, era impossible que aguantaren.
En vore-ho, Viqui li va pegar la volta a les taules, ja que així quedaven a la mà d’Ona les potes, a les quals podria estendre amb més facilitat les teles.
Una estoneta després, Ona va se’n va adonar. En un tres i no res, ja tenia esteses un parell de teles. “Estic fent una caseta”, va dir. Uns quants que s’ho miraven a vore què, la van imitar i es
es van fer també la seua.
Les “casetes” els donen moltíssim joc, de vegades per a l’acció –són escenari de contes, cabanyes damunt dels arbres, coves en les muntanyes–, de vegades per al repòs, com en aquest cas.
Es quedaren cadascú dins de la seua caseta sense fer res. En algun moment hi deixaren entrar algun company, però en general, no.
Sentir que eixe és el nostre espai, trobar un refugi “secret” i “íntim” on regeixen els nostres propis temps i normes.
Que no ho necessitem nosaltres també de vegades?
Respectem-ho donant-los temps, espais i materials perquè puga ocórrer.

 

 

Quan el setembre és a la fi, la garrofa a collir

Les xuplem, les llancem, les trenquem, en fem dinarets, les amuntonem, fem caminets, les guardem en cabassets... Que poc necessitem per a tantíssim que fem, pensem, sentim, provem, descobrim. No hi ha setembre sense la flaire inconfusible de les garrofes que ens porta cada any Librada de Xaló. Hi ha coses que no canvien, i que bé que siga així.

Que cal més?

Toc, toc. Eixim a vore qui ve. El llop!
Dimarts passat, Héctor va decidir eixir de casa disfressat del llop.
Eixe dia teníem pensat fer un passeig per l’Escoleta junts, a vore quin espai nou trobàvem. Són les primeres setmanes, i encara ens en queda algun per descobrir.
Però no. Vam deixar el passeig per a un altre dia. No hi vam tindre temps! Com n’havíem de tindre, fugint una vegada i una altra del llop perquè no ens atrapara?
I ja està? I ja està.
Comptar fins a cinc, córrer, botar o acatxar-se, pensar un amagatall (i si m’amague darrere de les teles? O millor dins de la caseta? I davall de la taula? I si córrec la cadira cap ací i em cobrisc amb el tapet?), quedar-se en silenci i quiet (ai que complicat!) perquè no ens veja, conxorxar-se amb algun company, contar-se la jugada, ara jo el llop, ara jo el llop!, riure i riure sense parar, que ve, que ve!
Que cal més?

Nous espais

A poc a poc, la seguretat que anem trobant en els espais de referència ens permet eixir-ne a explorar d’altres. Els més menuts, el pati; els més majors, l’hortet. El mapa d’allò ja conegut, ja propi, el mapa ‘casa’ cada vegada és fa més gran. Hi sembrem descobertes, sensacions, experiències compartides... i, de pas, col, bròcoli, maduixes, faves i pésols.
Que aconseguirem que brote alguna cosa? El més segur és que no... o potser sí?
Pares i mares amb mà per a l’horta, identifiqueu-vos!

 

 

L'absència i el retrobament

Acompanyar en el procés d'acollida significa moltes coses.
Obrir cor, mans i braços per a acollir els infants, ser i estar amb ells de tantes maneres i distàncies com cadascun necessite; observar els seus interessos, conéixer què ens conten sense paraules; consolar, escoltar, empatitzar, encoratjar i validar totes les emocions, incloses, per descomptat, les d'enuig, pena, tristesa o frustració que hi puguen aparéixer.
També, facilitar materials i donar peu a moments de joc... que ajuden a tramitar, a elaborar, l'angoixa que inevitablement senten molts d'ells quan s'acomiaden de la seua família.
Tan senzills de vegades com carregats de sentit com aquest. Amagant-nos entre les teles, dins del túnel o darrere de les columnes, experimentem, a través del joc, amb la identitat, l’absència i... l'alegria de l'anhelat retrobament.
Apareixem i desapareixem, perquè encara que no ens veiem i encara que no estem, sempre hi som.

 

Sense mapa

No és ara moment de fer grans propostes, tampoc de canvis importants de materials o escenaris, o de descoberta d'(encara més) nous espais.

Ja descobrirem el taller d'art, la sala de psicomotricitat vivenciada, ja gaudirem de les taules de llum o del teatre a les fosques, ja anirem a l'hort o al mercat, ja hi haurà temps perquè coneguem la Bruixa de la Morera o Flautirorí… A poc a poc. Ara, encara, no.

Estem en ple procés d'acolliment i familiarització, i entre mans tenim un gran repte, el d'acompanyar els infants en la 'conquesta' dels espais de referència, i de teixir amb ells, a poc a poc, un vincle de confiança i seguretat.

Ens movem lliurement per l'aula i els patis, explorant-los, jugant-los, reconeixent-los i incorporant-los a la memòria d'allò propi per al qual ja no cal mapa.

Ací està la pissarra d'aigua, ací està la basseta de sorra, ací les teles, i ací Inma, Librada, Marta i Viqui si les necessite, ara vull anar a la terra que hi ha comboi, ara a l'engronsador, ara a l'espill i mira ja sent l'oloreta del dinar de Mariví, quina gana!

Llocs, temps i persones, el camí senzill que va de l'escola... a una segona casa.

 

 

Un temps d'acolliment a la mida de cadascú

Respectar els temps de cada infant, donar peu a moments de joc i benestar que s'adapten a les seues necessitats i interessos.

Amb coronavirus o sense, l'essència ha de ser la mateixa, i no podem, per molt que ens absorbisquen les mesures per previndre'l, oblidar-nos-en.

Comencem la segona setmana d'escola, i ho fem amb un grapat d'imatges de la diversitat de maneres i ritmes camí de la 'conquesta' dels espais i la vinculació amb les persones que en formem part.

D'uns que comencen a jugar a la seua amb mira quina cosa més interessant acabe de trobar; d'altres que fan comboi en un tres i no res i mouen un grapat de companys a l'acció; d'altres que s'estimen més quedar-se a la falda de la mestra no siga què; d'altres que es miren el tràfec des de lluny i ja voré si m'hi sume o no...i tanta més casuística com infants, i tanta variació com maneres de trobar-se al llarg d'un dia i segons el dia.

Tot està dins del procés natural d'acolliment i familiarització, que ni podem apressar ni tampoc pretendre alterar, sinó, "tan sols", estar, validar, acompanyar, en la diversitat, a cadascun dels infants.