Article del Trenet a la revista Allioli, de l'STEPV

QUAN PER A MIRAR CAP AVANT CAL PRIMER MIRAR CAP ARRERE

Quan tot just tocàvem amb la punta dels dits la democràcia, estudiants i mestres acabats de llicenciar somiàvem construir, en unes bullicioses aules de Magisteri, l’escola d’un món que, per fi, es transformava. Tombada l’estaca després de quaranta anys de dictadura, el nou dia naixia al vent de l’esperança i de la lluita dels moviments socials d’oposició al franquisme i de renovació pedagògica.

“Tot estava per fer i tot era possible”, i l’escola havia de ser l’agent del canvi. Era molt el que ens hi jugàvem, i portats per l’engrescament i la responsabilitat que requeria tal comesa, ens hi vam lliurar de ple.

Fruit d’aquesta il·lusió i de l’esforç compartits, va nàixer a la ciutat de València el Patronat Municipal d’Escoles Infantils, una gran xarxa d’escoletes públiques de barri (més de vint!) per a xiquets de 0 a 6 anys: cooperatives, respectuoses, obertes a les famílies, arrelades al medi natural i cultural, inclusives i innovadores. I també vertebradores i cohesionadores, on la filla d’un director d’un hospital jugava al pati amb el fill d’un obrer, i ambdues famílies se n’anaven després a berenar juntes a la plaça, teixint vincles, complicitats i empaties.

I això, en valencià, quatre anys abans de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià!

Aquest n’era només el punt de partença, però, vist en perspectiva, ben bé voldríem que el temps s’haguera aturat en aquell moment. I és que, malauradament, el Patronat tan sols va durar quinze anys, ja que, el 1994 va ser desmantellat de manera unilateral i il·legal –tal com va declarar posteriorment el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana–, per la llavors regidora d’Educació i coneguda empresària del sector privat de l’educació infantil, Mª Dolores García Broch.

Des d’aleshores, vam assistir amb impotència a la proliferació de cadenes d’escoles infantils, sovint dirigides per grans empresaris aliens a l'educació que, encara ara, gestionen, fins i tot, escoles infantils municipals.

Una privatització que va convertir l’atenció a la primera infància en un negoci, i les escoletes, en guarderies, mers aparcaments de xiquets on s’ha imposat la primarització de l’educació infantil (fitxes, fitxes i més fitxes absurdes... però si tenim tot el món real i imaginatiu, extern i intern per descobrir!), i on brillen per la seua absència trets bàsics de l’esperit del Patronat i de tantes altres experiències capdavanteres com les de Reggio Emilia, basades en l’experimentació, el joc, el lliure moviment i expressió dels infants i el respecte als ritmes individuals de cada xiquet.

Suprimit el Patronat, i ofegades i menystingudes per l’Administració les escoletes que n’havien format part, només vam poder sobreviure El Bressol, a Benimaclet; Patufet, a Russafa; i El Trenet, a Patraix.

Tres escoletes cooperatives que, prompte, celebrarem el nostre quaranté aniversari amb un desig comú: que el canvi arribe per fi a l’educació infantil i que la reflexió i la disposició a escoltar siguen les millors aliades per bastir una educació infantil pública, de qualitat, i a la mida dels xiquets de 0 a 3 anys, a la mida de l’etapa més important de la vida. Una etapa amb identitat pròpia i crucial en el desenvolupament neurològic, sensorial, psicomotor, emocional i social de les persones.

És possible i cal que ho fem real. Amb el Patronat com a model i amb l’esperó de posar per fi el País Valencià en el mapa de l’avantguarda de l’educació infantil.

Amb debat, trellat i tranquil·litat, i a caramull d’il·lusió i força, recomencem?

Article del Trenet publicat al núm. 265 de la revista Allioli, de l'STEPV