Fer-nos moixaines, llegir junts un conte, consolar-los després d’un bac o baralla, acatxar-nos per escoltar el que ens conten... i, per descomptat, també canviar-los el bolquer i acompanyar-los en el son o en el dinar. Moments que, equivocadament, semblen ‘tràmits’ però que, a banda que els permeten gaudir de la satisfacció de les necessitats bàsiques i del benestar (estar nets, relaxar-nos, nodrir-nos), són també moments en què es teixeix de manera més íntima el lligam de l’educadora amb l’infant.
Moments de tendresa, de respecte, de reconeixement, de sosteniment emocional que cal que es desenvolupen en un ambient tranquil i agradable, buscant la cooperació de l’infant, i sense pressa, conscients de la importància que tenen, tant per a la identitat de l’infant i la consciència sobre el propi cos, com per al vincle entre cada xiquet i l’educadora.
I és que les cures, lluny de ser actes merament ‘assistencials’, són essencials en l’educació infantil.
La presència que nodreix, l’infant que se sent, perquè ho és, important per a l’adult, que el valora, respecta i acull i dona resposta a les seues necessitats.
Donem-los la importància que tenen; donem-los el temps l’esment i el carinyo que requereixen.
Per damunt de tota proposta, activitat o com vulguem dir-li, hi ha d'haver-hi el caliu, el vincle, l'afecte, la confiança, necessària, imprescindible, per sentir-nos segurs d’obrir-nos al món i a la seua exploració i descoberta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada