dimarts, 30 de març de 2021

Quiqueta, quant que t'havíem trobat a faltar!

I per fi, divendres, la veiérem -és Quiqueta, és Quiqueta!-, pastàrem les mones - Mira, estoy haciendo bolitas!; Jo un tauró, però és bo; Jo el cotxe, com el de la mamà; Jo coronas, de princesa!- i… ens n’anàrem uns a l’hort i els altres a la mar.
Dia de primeres vegades, i és que els menuts es van estrenar a l’hort, i quina estrena! Els esperava l’espígol, les faveres, la terra per remenar i el sol que pintà de llum un matí per recordar.
Els majors, a la vesprada, s’enfilaren a l’autobús i es trobaren amb la platja deserta. Tota per a ells. I quina sensació, la d’omplir la immensitat, de crits i rialles vora mar.
Ones amunt, ones avall, la mona, la brisa, els amics, quin regal…
S’amaga el sol per les dunes, i a poc a poc, molt a poc a poc -portàvem les butxaques i les sabates a caramull d’arena i corregudes!- férem camí cap a l'escoleta.
Ens quedava l’última aventura del dia. El pijama, les llanternes i els crits de saber-se vivint quelcom mai viscut. Vetlar fins a la nit i fer-ho al pati i amb els companys.
Quines converses i quin goig les caretes que feien.
Pensàvem que apareixerien abans els gambusinos que la son... però els llitets a poc a poc els van anar cridant i, en un tres i no res (sí, famílies, així va ser, les notetes ahí penjades es van quedar ), caigueren rendits.
Començàrem el dia amb la Quiqueta… i l'acabàrem enlairant records i somnis de la maneta.
I quina sensació, la d’estar retrobant-nos, ni que siga per un moment, amb aquelles experiències que el virus ens va arrabassar l’any passat i que enguany vam arribar a creure que eren impensables.
Gràcies i més gràcies, famílies, de tot cor, per la confiança.

























Cap comentari:

Publica un comentari