Portadors d'alegria

Semblem fardatxos, a la cerca d’eixe solet tan deliciós de l’hivern. I és que a la primera carasseta que ens fa, allà que anem.

A la finestra, al pati… i, sobretot, al carrer, on ens encanta eixir a jugar, a pegar un mosset o, com l’altre dia, a pintar. Ens saluda el senyor Enrique per la finestra “bon dia, bon dia!”, i una veïna que passeja el gos s’hi para i “caram que bonic vos està quedant”.

Uns ben concentrats, un parell vinga el crit pintant-se els uns altres, uns altres contant-se que “mira la meua sabata, és nova i sap còrrer" o que "El meu germanet està malalt de la panxeta i ha anat a l'hospital".

Somriu tot aquell qui passa, per l’inusual, l’inesperat del fet. Xiquets al carrer.

I no podem sinó convencer-nos, encara més, que l’escola ha d’eixir al carrer.

Perquè el carrer és ‘l’aula’ més rica que hi ha.

Perquè cal que fem partíceps de l’educació a tota la societat.

Perquè hem de mostrar què fem a l'escola (sobretot infantil, sovint menyspreada, simplificada per poc coneguda) i per què ho fem.

Perquè la vida quotidiana és la millor font d’aprenentatge i vincles.

I els xiquets, portadors d’alegria allà on van.

I d’això, ara mateix, necessitem com mai contagiar-nos-en.