Històries sense guió

Vos recordeu del pardalet Piu-piu?

Ací vos contem com va començar la història 

(https://escoletaeltrenet.blogspot.com/2020/11/de-pardalets-i-nous-sons-i-vincles.html), i ací com continua, i és que, un matí, quan obrírem la caixeta per a dir-li bon dia… no hi era!

Vam passar una dies buscant-lo per tota l’aula: entre els papers de diari, davall de les mantes dels llitets… però cap rastre! Fins que un dia… Ahí, ahí! 

Piu-piu ens saludà des de dalt de la morera i ens contà que li encanta volar d’ací cap allà, i que de tant en tant tornarà a casa per contar-nos les seues últimes aventures i perquè li contem les nostres.

Seguim Piu-piu i, darrere del seu vol, coneixem nous espais de l’Escoleta (som els infants més xicotets i encara ens en queden, per descobrir!), ens fixem en això i allò altre i seguim el fil d’una història que ens fa mirar cap amunt, acompanyant el nostre camí cap a la verticalitat, i que ens parla d’un deler, el d’explorar, compartit i gaudit a mans (o ales) plenes. 

I és que tanta estima i afany hi vam posar, movent les manetes amunt i avall, amunt i avall per a ensenyar-lo a volar, que, efectivament, Piu-piu vola i vola i des de terra plaf plaf, l’aplaudim sense parar!

Adeu, adeu, i fins molt prompte!

De passejos, distàncies... i carxofes

En el grup de Librada, d'1-2 anys, cada dia que eixim ho fem amb ganes d'anar a l'hort, però encara no hi hem aplegat.
Fins ara, o bé les cametes se'ns cansaven abans d’arribar-hi o bé trobàvem tantes coses de camí que ens cridaven l’atenció (coloms, gossos, la lluna allà dalt!), que se'ns feia hora de dinar abans d’arribar al carrer Conca.
Les últimes vegades, però, hem arribat ja a la pescateria o a la verduleria. Per exemple dilluns, que hi compràrem un bon grapat de carxofes. En acabant, les pelàrem una a una (caram quanta paciència i concentració necessitàvem posar-hi!) i li les donàrem a Mariví, que ens en féu aquesta truita tan deliciosa.
No sabem si arribarem a l’hort abans de Nadal o no, però sabeu què? Tant fa, ja hi arribarem. La millor destinació és allò que ara sorprén i interessa els infants. I ja vos podem ben dir que, quan tens un any i escaig, en els a penes 100 metres de l’escoleta a la cantonada, hi ha un nou món sencer en cada taulell i en cada blau del cel.

I, de sobte...

I, de sobte, el silenci.
I, de sobte, no hi havia res més important que... aquesta meravella.
En el diari de les primeres vegades, aquesta és, potser, una de les més màgiques.
"Estima i viu cada instant en les coses.
No es repeteixen els colors
ni les veus es repeteixen." MMP
Bon cap de setmana, família!

 

 

Xiquets al carrer, cartes a casa!

Al grup dels majors, enguany hi ha un bon grapat d’infants engrescadíssims amb les lletres (vos ho contàrem ací).

Aquest interés pel món de les lletres no sol aparéixer encara i, si ho fa, és més avant, vora la primavera, cara als 3 anys.

Siga quan siga, i ja siga aquest interés o qualsevol altre, cal que donem als infants temps, espai i materials perquè puguen “estirar del fil”.

Fa unes setmanes, jugaven a identificar la seua lletra, la inicial del seu nom, i fa uns dies, van demanar a la mestra que escriguera un missatge a Inma, per a preguntar-li com estaven els bebés, i a Mariví, per a preguntar-li què hi havia eixe dia per a dinar.

Així ho va fer, i quina sorpresa més gran van tindre quan s’adonaren que Inma i Mariví els van contestar justetet el que ells els havien preguntat!

Voleu que escrivim un missatge per a casa com el d'Inma i Mariví? 

"Jo a la meua mare!", va dir Guillem. Uns quants infants ho veieren i el van voler imitar (jo vull dir-li a ma mare que hola adeu…, i jo a mon pare que besitos…).

Pensat i fet, hui hem decidit que els enviaríem per correu. Per això, primer hem anat a comprar segells i sobres, i, en acabant, a la bústia.

Però deixeu-nos que ens recreem en el camí, i és que, en eixir de l’escoleta, ens esperava tot un espectacle: hem vist… amb tot luxe de detalls… cagar un gos! Silenci sepulcral, semblava càmera lenta, i una caterva d’ulls esbarrallats que no perdien punt de res.

Tot just l’amo ha arreplegat el ‘pastisset’, hem pogut reprendre el pas. Primer a l’estanc, on ens han explicat tot el procés fins que les cartes arriben a casa, i després a la bústia, on ens hem tornat xirivia pegant-li voltes buscant el forat per on llançar-les (Joan Ribó, feu el favor de posar les ranures més baixetes, que no hi arribem!).

Els infants s’ho feien a trossos, de l’emoció de tirar cadascun la seua carta, pensar que arribarà als seus pares, mares, germans el missatge que han “escrit” per a ells… i, la part més difícil, guardar el secret fins que arriben!

Tornant a l’escoleta (que les lletres estan molt bé però la gana començava ja a apretar…), la botiga Pasqual Martí i... 

“La p, la p, està la meua, està la meua!”, cridava Pau. “La meua no!”, contestava Biel. “La meua sí, mira, la a!”, afegia Altea.

La COVID ha convertit les escoles en búnquers i ningú hi pot entrar. Per sort, sí que podem eixir i, com sempre, amb o sense COVID, no hi ha millor viver d’experiències, d’estímuls, de troballes, de complicitats… que el carrer. Estem salvats.

Compartir en el 0-3?

Que no ho viurem, això, unes... cent vegades al dia?

I tant se val que d’eixe material n’hi haja tants com xiquets, que dos volen el mateixet. I tant se val que ningú en faça ús, que, de vegades, en el moment que un infant l’agafa, l’altre també ho vol.

I què fem, quan passa això? Els ‘forcem’ a compartir?

Des de la imposició, compartir no és realment compartir, ja que, si el xiquet ho fa, és més per resignació davant l’adult que per voluntat pròpia.

En aquestes edats (1, 2 anys), encara queda lluny i és difícil d’entendre per a ells.

No debades, estan en procés d’adquirir el concepte de pertinença, d’entendre l’esdevenir del temps (ara, després, abans...) i la reversibilitat de les accions (si ho deixe, encara no sé que tornarà), i, sobretot, en procés de construir el ‘jo’ (la qual cosa li permetrà reconéixer l’altre).

Els objectes dels quals ‘s’apropien’ són per a ells una prolongació d'ells mateix, són identitat, i, per tant, compartir és ‘desprendre’s’ d'una part d'ells mateix.

A mesura que la pròpia identitat està més assentada, el xiquet va estant en condicions de poder compartir. I és que per a compartir amb ‘l’altre’, perquè hi haja ‘l’altre’, hi ha d’haver ‘un mateix’.

En aquest camí cap a un mateix, i cap als altres, l’escola, com a lloc de convivència, té un paper molt important. No repetint als infants, com si fora un mantra, que s’ha de compartir, sinó afavorint experiències en què els infants puguen viure, en els fets, que compartint, tots guanyem.

Per exemple, amb teles grans que cal que agafen entre diversos xiquets alhora per a poder amagar-s'hi, amb una corda que cal estirar entre tots junts perquè el cavall Troti baixe del sostre, o amb una cistella plena de taronges que cal que portem entre dos perquè si no, no podem. El dia a dia n’està ple, de situacions com aquestes.

Però... i quan es donen situacions com la que veiem en la imatge, què fem?

Observar, esperar i, si cal, perquè la situació no es resol i escala la brega, el malestar o la confusió dels infants, intervindre-hi.

De vegades, podem intentar arribar a un acord (voleu jugar un primer i l’altre després? I si jugueu junts? Junts podríeu fer això i també allò altre). Sempre, però, hem de posar paraules a allò que ha passat, a les voluntats (ho tenia ell i vol jugar a soles) i a les emocions de cadascun (sentir-se envaït, sentir frustració...). Posar-hi paraules, proposar una solució (ara no, però quan acabe de jugar, t’ho deixarà; ell no vol que li ho agafes, prova a demanar-li-ho, pregunta-li si t’ho deixa) i acompanyar l'infant oferint-li alternatives al material que ara no pot tindre (mira, allí hi ha una altra pilota, anem a per ella?).

Donem-los instruments i temps, i tinguem paciència, tan important és el moment (arribarà) que voldran compartir això o allò altre, com que ara visquen el respecte a un mateix i a les pròpies decisions.

 

Cap a Mèxic

Part de la família d'un amiguet de la classe de Marta és mexicana. Per això, se n'han anat amb ells una temporada. Tot i que fa més d'una setmana que partiren, els infants continuen saludant cada avió que passa pel cel de l'Escoleta, i el seu joc preferit és, des d'aleshores, organitzar viatges a Mèxic.

Tant se val amb cadires, basquets o el que siga que troben, que en un tres i no res ja estan tots a bord.

I darrere d'aquest joc espontani hi ha llenguatge, coneixement del món, matemàtica, psicomotricitat, relació entre iguals, espera, sentit de pertinença...

I darrere d'aquest joc espontani, com de qualsevol altre, hi ha tot el que posaríem en un projecte ben redó, i que, tanmateix, no tindria a penes sentit si naix de nosaltres.

Pensat, fet i gaudit pels infants, de sentit en té... tot.

Que ho passeu beníssim, família! Vos esperem amb moltíssimes ganes!

D'excursions, taronges i bombolles

Aguaitar a la classe dels bebés. Observar-los, recordar potser?, ajudar-los a dinar, contar-los un conte, jugar amb ells, adonar-se d’allò que poden fer o no encara, i adaptar-s'hi o ensenyar-los a fer tal cosa o tal altra.

De totes totes, enriquidor per a uns i també per als altres.

La COVID ha convertit els quatre grups de l’Escoleta, però, en quatre bombolles. Tanmateix, hem trobat, o millor dit, els infants han trobat, la manera de véncer aquestes separacions.

A l’hora de la migdiada, a banda i banda de les mampares transparents que va comprar l’AMPA (gràcies, famílies!), se succeeixen cada dia jocs de mims entre uns i altres.

I pujats al túnel del pati, els majors saluden els menuts i els conten, com l’altre dia, que se’n van al mercat de Jesús a comprar una miqueta de fruita, i que, en acabant, els portaran un caixonet de taronges.

Seguim, famílies, buscant el difícil equilibri entre la seguretat i l’essència que, a pesar de tot, no volem perdre. Perquè si ho fem, estem perdudes.

 

Primera experiència dels més menuts a la Cova de la Llum

La Cova de la Llum s'obri a la tendresa, la subtilesa i els xarrotejos dels xiquets més menuts del Trenet.
Mans amatents de sensacions en un espai que ja coneixem bé, però que, en apagar els llums, es transforma en un de diferent i ens convida a redescobrir-lo.
Amb la curiositat com a principi de tot, la sorpresa com a còmplice i la troballa com a font de plaer que esperona a continuar provant, palpant, observant, sentint.
A la llum de sensacions i descobertes, seguim!

 

 

Què és i què fem a l'espai de la Psicomotricitat Vivenciada?

Ni circuits ni exercicis ni proves.
La psicomotricitat vivenciada no té res a veure amb tot això, sinó amb el plaer del lliure moviment i del que això suposa no només en l'àmbit motor, sinó també en el cognitiu i emocional, en unes edats en què són indissolubles.
No hi cap el correcte o incorrecte, i tots hi podem trobar sempre el nostre lloc, segons com ens sentim en cada moment.
Fem i desfem seguint els nostres interessos i necessitats, expressant i superant les nostres pors, creant i recreant-nos en el plaer que ens reporta el moviment, la interacció i el descobriment de les primeres relacions de causalitat.
Desfogar-nos, relaxar-nos, desafiar-nos, construir, cooperar, reptar, caure, arrebossar-nos… sentint-nos capaços, segurs i lliures per gaudir del plaer d’actuar i del plaer de pensar, simbolitzar i decidir la nostra actuació a través del joc: explorant, investigant, superant i transformant situacions de conflicte, relacionant-nos amb els altres i expressant, a través de l'acció i en llibertat, les nostres emocions, la nostra pròpia individualitat.
Un espai inicial preparat minuciosament per Mercedes, amb elements fixos, que ens seguritzen, d’altres que canvia en cada sessió d’acord amb l’edat del grup i amb allò que observa que ens engresca, ens dona plaer, refugi, satisfacció; i d’altres que canviem nosaltres mateixos d’acord amb allo que ens engresca, ens dona plaer, refugi, satisfacció.
Amb una mirada que escolta, acull i abraça, ens observa des de la distància, deixant-nos fer, sense enviar ni interferir sempre que no salga, sense pressionar a fer res que no vulguem o res que no estiguem encara preparats per fer, sinó acompanyant-nos en aquest camí cap a l’autoconsciència i el creixement a través de la tríada essencial acció, moviment, emoció.

De pardalets i nous sons i vincles

Quan eixim al pati, les orelles se'ns en van a la piuladissa de pardalets que s'amaguen entre les branques de la buguenvíl·lia o que baixen a terra a picotejar les molletes de pa que se'ns cauen.
Són tan ràpids, però, que, en un tres i no res, ja s'envolen i amb ells el piu-piu que tant ens encisa.
Un matí en va aparéixer un a la caixeta de Mimi, la titella que cada dia, a mesura que anem arribant a l'aula, ens diu bon dia a cadascun dels infants més menuts de l'Escoleta.
L'acaronem i el cuidem, i com que no sap encara volar, movem les manetes amunt i avall amunt i avall per ensenyar-lo.
Hi posem tanta estima i afany, que qualsevol dia s'enlaira al cel a conéixer noves terres!
Contentes d'aquests nous sons i vincles que comencen teixir-se a l'aula dels més menuts, ens acomiadem fins demà!

Per Tots Sants, monstres valencians!

Els Gambosins, la Bubota, l’Home dels Nassos, el Banyeta… protagonistes de l'imaginari popular valencià durant segles. A aquests, des de fa quaranta anys, se suma des de l’Escoleta la nostra estimada Bruixa de la Morera.

Despistada com ella sola, va perdent la granera, el barret, les fulles, les sabates…

Les fulles les hem anat arreplegant d’ací i d’allà, i s’ha posat tan contenta que ens ha fet un concertàs de violí. Les sabates, però, li van caure mentre volava, i la Quarantamaula, que va per les teulades, és qui les ha agafades. De mà en mà, de monstre en monstre han passat... fins que han arribat a les banyes del Butoni. 

"Jo sóc el Butoni,

parent del dimoni,

gent infernal, infernal,

que sempre aguaita pel forat del pany,

i aquell que plora,

jo me l’enduc,

rostit o fregit, o fet en suc,

curucucuc, curu, cucuc!"

Preludi d’esglais i rialles, aquesta cantarella ha fet les delícies dels infants durant aquesta setmana, al llarg de la qual  hem jugat, experimentat, parlat, amb paraules o sense, de la por a través del Butoni i la resta d’estrafolaris espantacriatures del conte de “La Maria no té por”, els quals, en arribar Tots Sants, prenien vida vora el foc en caure la nit a les llars valencianes.

Moments de recolliment en què s’apaga la llum i s’encén la imaginació a través d’un esborronador fil de veu a cau d’orella...

Ho sentiu? Vosaltres també ho sentiu?

"...rostit o fregit, o fet en suc,

curucucuc, curu, cucuc!"

Aneu amb compte, famílies! ;)